14 de març de 2021
14.03.2021
Diari de Girona
OPINIÓ

«The Firm»

Com podran sobreviure les monarquies al segle XXI amb els culebrots d'alguns dels seus protagonistes principals

14.03.2021 | 00:05
La reina Isabel II, en una videoconferència científica durant la pandèmia, foto d'arxiu

La setmana que ara acaba ha estat protagonitzada per temàtiques diverses que bé mereixerien un article. Ara fa un any de l'inici del confinament per la pandèmia. Però ja estem tots ben saturats perquè ens posem a redactar la biografia de la covid-19. A Madrid la nova «lideressa» Isabel Ayuso, títol que hereta directament d'una de les seves antecessores, Esperanza Aguirre, ha fet saltar pels aires la vida política amb la seva convocatòria electoral. A Catalunya s' ha constituït el Parlament, darrerament hi ha poca cosa brillant a la política catalana. Davant de tot això les declaracions d'Enric, net de reina Isabel, i la seva dona, l'exactriu Meghan Markle, ens han distret. Tant com La isla de las tentaciones.

The Firm. La firma. El nom de l'empresa, tradicionalment associat a un bufet de llarga tradició, on els socis ho són per a tota la vida i on tot val per garantir la reputació i continuïtat de la companyia. Així és com denominen els royals, el conjunt de la família real britànica, també els parents a qui s'encarrega algun paper menor i a tota la legió de funcionaris, secretaris, assessors que vetllen perquè tot segueixi igual i se senten partícips del país i de la història (com el lacai de Buckingham Palace que va dir sense immutar a en Joan Cortey de Palafrugell que li deixés una nota per a la reina que ell li entregaria quan, visitant el palau, li va preguntar si podia saludar la seva «cosina Lilibeth»). En tot cas, una explosió de xafarderia que va portar ahir a La Vanguardia Mariángel Alcázar a titular el seu article «Meghan Deluxe» a l'altura de les intrigues familiars de Paquirrín i la seva mare Isabel Pantoja al Sálvame Deluxe.

Veient aquests episodis de manca d'adaptació als temps i d'impossibilitat de donar resposta contemporània als conflictes de la vida personal, novament es qüestiona la continuïtat de les monarquies parlamentàries més enllà del segle XXI. Ja no parlo del que esta passant aquí. La sèrie The Crown, de Netflix, ens descriu el trajecte de la corona britànica amb Isabel II, camí dels 70 anys de regnat. Des d'un punt de vista institucional, la seva actuació com a cap d'Estat es descriu admirable d'acord amb el que d'ella esperen les institucions i el país. Des del punt de vista humà veus com sovint la firma va per davant de les qüestions familiars. No és fàcil, han d'avantposar obligacions condicionants davant d'una vida normal. Comoditats totes les que vulguin, però una certa destrucció com a persones. Hi ha una escena de la sèrie on hores després de l'assassinat per l'IRA el 1979 de Lord Mountbatten, ultim virrei de l'Índia i oncle del duc d'Edimburg, aquest revisa els cent folis del cerimonial que el difunt havia deixat preparat per al seu propi funeral.

En aquest moment arriba destrossat el seu fill Carles, príncep de Gal·les, per qui Mountbatten era un avi. L'atura amb un gest quan semblava que anava a abraçar el seu pare: «No tinguis la més mínima pena, ell no ho hauria acceptat». La contenció dels sentiments que se'ls exigeix és absoluta.

Tinc ganes de llegir Una mirada anglesa de Lluís Foix, basat en els seus anys de corresponsal a Londres. Fullejant l'exemplar trobo un paràgraf sobre la decadència. A Espanya es notarà, a Gran Bretanya i especialment Anglaterra sabran assumir-ho sense cridar ni despentinar-se encara que caiguin d'un cinquè pis.

A la meva primera etapa periodística madrilenya vaig tenir la sort de conèixer i tractar amb Augusto Assía, corresponsal durant dècades a Londres i que va escriure a La Vanguardia un article diari fins a mitjans dels vuitanta. Eren els temps de Carles d'Anglaterra i la seva dona, la princesa Diana, que havia assolit un protagonisme global excepcional. Hi havien rumors de separació i li vaig preguntar pel tema un dia, al bar del Palace, on esperava, com feia habitualment, que la seva dona, que era diputada popular per la Corunya, sortís de l'hemicicle. «No és tan greu això de Diana, pensa que Eduard VII quan no li anava bé la dona que tenia li tallava el cap i en buscava una altra.

És cert que tot pot desaparèixer, també la monarquia britànica -em deia i ho vaig apuntar-, però si ha pogut sobreviure a tants desastres personals és gràcies que fa segles que forma part de l'essència del país i encaixa perfectament amb les seves institucions i no perquè, per un gir inesperat de la història, un dia un rei arriba al tron» (pensava en Espanya em pregunto).

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook