La gironina Dolors Carrascal,que ja havia escrit assajos i un llibre de contes, publica la seva primera novel·la, «Blanc trencat», una història d'amor que transcorre a l'Àrtic, entre un barceloní i la filla d'un danès i una inuit.
Ha dormit mai en un iglú?
No, no hi he dormit mai. De fet, a Groenlàndia la gent viu en cases prefabricades, i abans feien habitatges amb terra, neu, gel... però no eren iglús tal com els coneixem.
Haurà menjat foca, almenys.
He menjat balena, però foca no. I la veritat és que té un gust molt curiós i és una carn molt dura.
Va sortir a pescar-la?
Estava pescada des de feia temps, em penso que la guardaven al congelador (riu). Jo no vaig pescar ni caçar res, però altra gent del viatge sí, que van anar a fer una expedició per veure balenes. El que vaig fer va ser intentar pescar bacallà en un fiord, però va ser un desastre, només vaig pescar algues.
També alimenten, dona.
Era estiu, quan hi vaig anar. Anava en màniga curta.
A Groenlàndia en màniga curta?
Coses del canvi climàtic, i a més a més estava al sud de Groenlàndia, que és una illa tan grossa que sud i nord són molt diferents. De tota manera, abans, almenys a l'hivern, arribaven a -30º i -40º . Per desgràcia, ara ja és una altra història, els hiverns són molt més suaus.
Una relació sentimental amb una inuit està condemnada a ser freda?
He, he, crec que tot el contrari. Pel que jo sé, els inuits, a banda de pacífics i solidaris, són gent molt afectuosa.
És clar, deu ser per fer-se passar el fred.
Potser sí, que per això tenen necessitat de calor humà. Tenen moltes qualitats, i algun defecte com és que tenen força problemes d'alcoholisme, ja que els falta un enzim i per això no metabolitzen bé l'alcohol.
Se'n fia dels xamans? Al llibre n'hi ha un amb força protagonisme.
Segur que sí. Crec en el món aquest espiritual i de les reencarnacions. És una qüestió energètica, no podem fer veure que aquestes forces de la natura no existeixen. Els inuits són molt respectuosos amb la natura, i hi viuen molt en contacte. Això els dona una forta energia espiritual que a nosaltres ens falta.
Què l'atrau de l'Àrtic?
Em va atraure des que vaig veure la sèrie Borgen i una de les protagonistes va definir Groenlàndia com «el lloc més meravellós i alhora més terrible que he conegut mai». Aquesta contradicció és el que més m'atrau de l'Àrtic.
M'està dient que va anar a Groenlàndia a causa d'una sèrie?
I tant. I va ser per Borgen que vaig escriure aquesta novel·la. Fins aleshores tenia pensat escriure una novel·la home-dona, amor-desamor, etc. Però després de Borgen vaig creure que si situava la novel·la en aquell entorn, s'alimentaria d'aquest i creixeria. Aquells paisatges de l'Àrtic i la cultura inuit la van fer créixer.
Quin és per vostè l'esperit de l'Àrtic, del qual parla al llibre?
L'esperit de l'Àrtic és la veu de la natura. A la natura li fem moltes putades a tot arreu, però en alguns llocs es nota més, sobretot en els més verges, com pot ser l'Àrtic o a les selves. En aquests llocs és més visible la destrossa que fem els humans. He volgut retre una mica d'homenatge a la natura, donant-li presència i veu. De fet, és la protagonista.
La calma del blanc és tan enganyosa com ha escrit vostè?
És que les coses no sempre són el que semblen, això des del títol ja ho vull deixar clar. A vegades el blanc no és ben bé blanc, amaga alguna cosa. Igual que ho amaga la calma. També és una referència al desgel dels pols i a les relacions que es trenquen.
«Quan els homes s'enfonsen del tot, és sempre per una dona». És una llei universal?
(Riallada) Em penso que sí. Tot i que jo no soc home, això ho hauria de respondre vostè.
Ui, si jo li expliqués...
Jo ho dic només com a simple observadora.
Potser és que ha enfonsat uns quants homes.
No, no, soc observadora i prou (riu).
