El passat mes de març ens assabentàvem que un jutjat havia anul·lat l'adjudicació de la ràdio municipal de Girona que l'Ajuntament havia encarregat a la productora Montcau Produccions, operadora de Digital Hits FM, l'única empresa que s'havia presentat al concurs públic convocat després de deixar sense efecte el contracte amb els responsables de l'emissora FEM Girona, que venia emetent des de les seves instal·lacions de la Rambla amb voluntat de servei públic i gran professionalitat.

La sentència és la conseqüència jurídica d'una denúncia que havia presentat l'Associació Catalana de Ràdio en considerar que en el cas gironí no es complia la Llei 22/2005, que assenyala l'obligatorietat d'assumir una gestió directa de l'emissora municipal tot i que permet utilitzar alguns recursos externs. En aquest sentit, la resolució conclou que l'adjudicatària no sols s'encarregava de l'elaboració de tota la programació que s'emetia, sinó que també en determinava el contingut i les seleccions dels intervinents així com s'encarregava de la gestió en el seu conjunt. Haurem d'estar amatents a les explicacions que pugui donar el govern de la Casa de la Vila, però cal recordar que en aquesta mateixa línia l'ACR ha denunciat l'intent del Departament de Presidència de la Generalitat d'obrir un procés de privatització de les ràdios municipals, la qual cosa representa a parer seu «blanquejar les cessions il·legals amb l'excusa d'adaptar-les a la normativa europea».

Va ser l'any 1979 quan va començar la batalla perquè els ajuntaments poguessin tenir veu pròpia a través de les ones hertzianes. Els pioners foren Arenys de Mar, Esparreguera i Rubí, però ben aviat va créixer el nombre de municipis que instal·laven llurs emissores com un servei públic i de proximitat. Avui n'hi ha 175 amb models diferents de funció pública tot i que la majoria estan instal·lades a pobles de menys de 15.000 habitants. Segons va recollir el professor Antoni Esteve en la publicació Annals del Periodisme Català, l'auge de llicències municipals «va florir sense que ningú les regués», però tanmateix en la seva opinió «el país seria avui molt més pobre sense aquestes emissores».

La privatització de les llicències en el seu dia adjudicades als municipis pot ser una temptació no només per obtenir uns diners extres, sinó també per reduir-ne la càrrega de responsabilitats afegides a la pròpia gestió del dia a dia. La immensa majoria de les emissores locals, però, compleixen fidelment allò que estipula la llei i ho fan amb dedicació, voluntat i rigor. Ràdio Vilablareix (107.5 FM), per exemple, que coordina Dídac Romagós, és una emissora que té 16.000 seguidors per un poble de tan sols 3.000 habitants! En aquest cas, es pot dir que l'emissora fa de ràdio metropolitana de l'àrea urbana de Girona mitjançant una programació diversa, àmplia, de mirada llarga, que, partint del seu arrelament local, basteix tot un horitzó molt centrat en el tractament de la cultura en general i la música en particular. En aquest mateix sentit de bona ràdio local també hi tenim l'emissora de Caldes de Malavella (Caldes FM 107.9) sota la responsabilitat del mestre en les arts de la comunicació radiofònica Mateu Ciurana, qui amb el seu mestratge ha sabut donar-li un impuls informatiu i cultural que va molt més enllà de l'interès estrictament circumscrit al seu terme municipal.

Són dos exemples però n'hi ha molts més que responen exactament al mateix objectiu que varen impulsar les ràdios d'Arenys o de Cardedeu en un llunyà 1979. Just vuit anys després d'aquells inicis de ràdios municipals, Woody Allen estrenava la seva pel·lícula Dies de ràdio, un delicat repàs als records d'infantesa a través de la música de jazz als anys 40. Tota una declaració d'amor a un mitjà de comunicació que ha sabut resistir els embats de les novetats tecnològiques refermant el seu compromís amb la realitat i la immediatesa informatives.