07 de abril de 2021
07.04.2021
Diari de Girona

Maria Lluïsa Amorós: «El feixisme continua viu, nosaltres també el tenim a prop»

Maria Lluïsa Amorós presenta avui (19 h) a la Llibreria 22 de Girona, acompanyada de Martí Gironell, «Els nens de la senyora Zlatin», novel·la amb què va quedar finalista del darrer Premi Ramon Llull · El llibre tracta d'un grup de nens jueus que el 1943 es van refugiar a Villa Anne-Marie, a França

06.04.2021 | 23:36
Maria Lluïsa Amorós: «El feixisme continua viu, nosaltres també el tenim a prop»

Com retrata episodis tan cruels, dient-se Amorós?
És que per reflectir un moment i un entorn nazi, més la postguerra franquista que surt en una altra part del llibre, cal reflectir la realitat. El cognom Amorós no m'havia d'influir (riu). Volia explicar el que va succeir tant a la Guerra Mundial, a França, com a Barcelona als anys 40, quan va venir uns quants nazis i van ser rebuts per Franco amb els braços oberts.

Si hem de ser justos també hi ha amor, o sigui que el cognom pesa.
Evidentment, també hi ha amor. No tot és crueltat. Els nens viuen envoltats d'amor, amb uns monitors que els estimen. Malgrat tenir por i enyorar els pares, s'ho passen bé, juguen, els adolescents s'enamoren... És també una història d'amor, jo mateixa em vaig enamorar d'aquests nens, coneixent-los a través de les seves cartes i els seus dibuixos. Els tinc molt presents, m'he enamorat d'ells.

Hem oblidat el que va passar a Europa?
Crec que sí. Les coses que des de fa uns anys hem de reivindicar, indiquen que s'estan oblidant. Potser el món actual viu molt còmodament i oblida massa.

El feixisme continua viu?
I tant, i a tot arreu. Nosaltres també el tenim a prop. No hem d'oblidar la memòria històrica, perquè els joves sàpiguen què va passar, però també perquè sàpiguen que el feixisme continua existint i el tenim aquí.

França és un oasi de llibertat?
Allà també es van ocultar moltes coses sobre la col·laboració. No sé si actualment és aquest oasi. Potser no n'hi ha gaires d'oasis de pau.

Com ens marca a tots la infantesa?
Ens marca molt a tots, no s'oblida, queda al subconscient. La infantesa marca la nostra personalitat. El meu pare avui fa 98 anys i continua parlant molt de la seva infantesa i dels fets que va viure, inclosa la Guerra Civil. Fins i tot quan escric, surten històries que m'havien explicat durant la infantesa. Ens marca molt, per bé i per mal.

Cap cosa més cruel que haver de separar-se d'un fill?
Per aquells pares que retrato al llibre era un gran sacrifici, però tenien clar que ho feien pels seus fills. Separar-se d'un fill és la cosa més terrible. Si un fil es mor, és dur, però crec que és pitjor perdre'l i no saber ni què serà d'ell.

Totes les famílies guarden secrets?
Diria que sí, que quasi totes en guarden algun. Les qüestions de família donen per escriure novel·les, però la realitat a vegades és més novel·lesca que la ficció. Ens pensem que en una novel·la que llegim tot és ficció, i no és així. En totes les que he escrit hi ha de tot.

Vigili, que no acabi confonent ficció i realitat.
Hi ha lectors que em diuen que tal personatge es nota que era real, o que tal altre segur que és inventat. I a vegades és justament a l'inrevés. Hi ha personatges que semblen inventats i que en canvi estan basats en gent real.

Aprofiti per felicitar el seu pare i demanar-li que li expliqui el secret de la seva família.
Ha, ha, m'explica moltes coses. És una persona molt didàctica i està perfectament lúcid. Les coses que m'explica sempre valen la pena.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook