«Portar una samarreta de Cruyff és com dur-ne una del Che»

M'agrada que em vingui a entrevistar amb aquesta samarreta! [La silueta en negre d'en Johan Cruyff sobre fons taronja]

És cruyffista?

Soc cruyffista. En certs aspectes, portar una samarreta d'en Cruyff és com portar-ne una del Che. Implica una revolució. És l'home que canvia la mentalitat al Barça, és passar de veure el got mig buit a veure'l mig ple. Cruyff imposa al Barça un canvi de mentalitat, la gent encara no és conscient de la transcendència del personatge.

Fins i tot més enllà del futbol?

Sí. El futbol és una metàfora de la vida, moltes de les seves lliçons es poden aplicar a la vida. Aquest viure sense complexos que porta Cruyff, aquest deixar de pensar com a perdedors, pot repercutir socialment.

Anem al quid del llibre: el Barça és més que un club?

Encara, sí.

Encara?

Té el risc de quedar desvirtuat i ser un simple lema de màrqueting. I no oblidem que el Barça és el que és gràcies a la simbiosi que té amb el catalanisme. El Barça és el millor ambaixador que mai ha tingut Catalunya, un país sense estat. En ser essència catalana, no podem alterar el seu ADN i desvirtuar-lo.

Els polítics el volen controlar?

Els polítics tenen tendència a voler-ho controlar tot. Però no poden. I tant de bo el Barça no es deixi controlar mai. Una de les virtuts del Barça és la seva voluntat d'aplegar sensibilitats molt diverses. Això és bo, perquè ajuda a la tolerància.

Preferiria presidir el Barça o Catalunya?

Si volgués notorietat pública, el Barça. No ens hem d'enganyar, el Barça arriba arreu, el seu president és més conegut que el de la Generalitat. Ens agradi o no.

En què s'assemblen futbol i política?

En tot. Perquè a la vida, tot és política.

A qui li interessa el que un grapat de polítics pugui opinar del Barça?

Crec que interessa molt, perquè al Barça li falta teoria, reflexió, en el sentit de dir «qui som i on anem?». Al llibre, en Romeva diu que el Barça és el motor que mou Catalunya. El que sobta és que ningú hagi fet abans un llibre sobre això. Cada cinc o deu anys s'hauria de preguntar als líders polítics què pensen del Barça.

Hi ha una sola dona entre els onze. Els diran masclistes.

És un reflex de la societat, encara queda molt per fer. I més del futbol, que és un món hipermasclista. La directiva de Laporta té una sola dona.

Algú va escriure que el futbol va perdre essència quan s'hi van aficionar les dones.

He, he, en absolut. I el comentari és políticament incorrecte (riu). Miri, ara mateix gaudeixo més del Barça femení que del masculí.

No es passi...

No és una boutade. Juguen millor que el primer equip, és un futbol més pur i més estètic. Encara no hi han arribat la violència, el teatre i les trampes. És noble.

El Barça s'ha de posicionar políticament?

A favor de la majoria del país, però ben lluny dels partits polítics. Ha de tenir en tot moment sensibilitat per saber què vol Catalunya, però sense estar al servei dels partits.

Imagina el Barça fora de la lliga espanyola?

Sí, però més enllà de motius polítics. Si s'arriba a plantejar la creació d'una superlliga europea, pot donar per fet que el Barça la jugarà.

S'havia de jugar el partit de l'1-O?

Per mi, no. Estaven passant al país coses molt greus. Però es va deixar la decisió en mans dels jugadors, i van voler jugar.

Als jugadors del Barça els importa Catalunya?

Crec que -encara que sigui un tòpic-, viuen en el seu món. El problema dels jugadors de futbol és que quan es retiren cauen al món real, i no sempre reben una benvinguda. Ser jugador del Barça és viure en una bombolla que sovint distorsiona la realitat.