Hi ha autors intel·ligents, que escriuen novel·les per escriure la vida. Per això els seus paràgrafs traspuen veritat de llei, com la plata, no una veritat d'aquelles feta a la mida de l'ego de l'autor, ni de quedar bé de cara a la galeria, sinó una veritat que tots podem reconèixer, una veritat sòlida. La majoria de nosaltres no som tan valents ni tan honestos. Per això hi ha autors que enlluernen.
Al final de la seva vida Mordecai Richler va escriure "El cas d'en Barney Panofsky". La vida del protagonista i la de l'autor diuen que s'assemblen. Vol dir que abans d'escriure Richler va viure. Un dels ingredients més importants si un pretén fer una bona novel·la, tot i que molts pensin que és un ingredient de segona fila. S'han de tenir coses a dir. I Richler, ben enfangat en la vida, ho fa, afortunadament per a nosaltres, perquè aquest narrador brillant afectat pels buits d'un Alzheimer que comença a devastar els records, és terriblement bo. I la seva novel·la ho té quasi tot, perquè els personatges són carn. A la trama no hi ha trampes barates ni conills sortint del barret.
Barney Panofsky és un personatge complex, colpidorament real. Un personatge que ens fa riure, carregat de sarcasme i d'ironia. Que ens destarota, amb la seva sinceritat descarnada. Que ens sorprèn i que ens confronta contínuament amb els tòpics que miren d'emmascarar les baixeses, el pitjor de nosaltres mateixos. Dinamita els llocs comuns fets per enrasar a la baixa o per fer-nos creure que l'error sempre és a fora, que el culpable sempre és un altre amb l'objectiu d'ensabonar els lectors que volen ser enganyats. Magnífica traducció de Xavier Pàmies, per cert.
