D'entrada algú es pot pensar que estem parlant d'alguna destinació turística del litoral mediterrani, però es tracta d'un punt determinat, tirant a inhòspit, entre Sant Julià de Ramis i Medi?nyà, és la fita geològica que separa, o que uneix, la plana de l'Empordà amb la de la Selva. Una mena de coll entre dues muntanyetes, acolorit per un sòl vermellós.
Des de la prehistòria que és un indret de pas i de residència. Innumerables murs antics que s'alcen encara pels encontorns en donen testimoniatge.
La Costa Roja és rica en llegendes i històries de trabucaires i de viatgers, i de fades anomenades "goges" que es banyaven en gorgs idíl·lics que van desaparèixer ja fa molt de temps.
Tota la història d'aquest país ha passat per la Costa Roja, la història menuda i la que s'escriu amb lletres capitulars. Els soldats de Cèsar, de Carlemany i de Napoleó hi han passat d'anada i de tornada, i l'exèrcit de la República en retirada.
L'escriptor danès Hans Christian Andersen va arribar a la Costa Roja l'any 1862 amb un cotxe menat per dotze mules i va passar, probablement un dissabte de mercat, entre la gernació de pagesos que anaven cap a Girona a oferir els seus productes. No sé si el pas per aquest indret li va inspirar algun conte, suposo que el viatger estaria delerós d'arribar a la ciutat per agafar el primer tren cap a Barcelona.
Ara la Costa Roja és un lloc gairebé abandonat, els automòbils passen sense voler saber res tampoc de goges ni d'històries. Aquest potser és el destí fatal dels indrets massa transitats.
