Hi ha fets inquietants, coses que parlen del destí imprevisible que representa matar la memòria col·lectiva. Part del llegat de l'escultora Emília Xargay (1927-2002) ha caigut en la destrucció i l'oblit. La darrera vegada això s'ha detectat gràcies a un article de denúncia publicat al diari El Dimoni de Santa Eugènia-publicació que defensa la cultura. En el text es deia que gràcies a un veí s'havien adonat que s'estava tirant a un contenidor documentació de l'escultora. Aneu a saber si eren papers importants, però aquest no és el cas, sinó adonar-nos que vivim en una ciutat en la qual, el 2015, ningú no s'ha preocupat del món que envoltava i acompanyava la vida de l'artista. Arran d'això sospitem que, a Girona, les seves autoritats ja tenen reple el sac de la memòria. Una ciutat petita no pot assumir gaires genis. Si en té massa, se satura i supura incompetència. Com més complicada és la vida, quan sembla que tot s'acaba i que res no pot tornar a començar és quan la cultura s'ha de mantenir tan ferma com qualsevol altra qüestió social. Desentendre's del llegat de Xargay és tirar a la bassa l'orgull dels ciutadans. Abans, i manant un altre consistori, es va destruir el trencadís que l'artista havia fet a la façana de casa seva. Tot plegat és deplorable. Conté un deix de tristesa certificar que part de l'obra i de documents d'una creadora reconeguda acabi en un polsós contenidor, destinada a l'infern d'un abocador. L'Emília Xargay, malgrat que se la vulgui silenciar, és una escultora agosarada i la seva obra rebrota damunt les infectes manipulacions del destí.
