Practica l'street art. Les plaques segueixen un punt de vista en el qual no hi surt la figura humana. Un fet que no desassossega sinó que aporta la pausa necessària a l'hora de passejar. Descriu edificis i tant focalitza barraques perdudes com portalades nobles o cases d'uns carrers que acostumen a tenir una arquitectura de calaixos -diferents punts de fuga. Una característica que defineix l'estil és com mostra amb un blanc lluminós el que ha decidit que no es vegi. Insinua el magnetisme de l'obra construïda. Poques vegades acaba l'objecte deixant que la imaginació de l'ocasional voyeur el completi, aquest detall de vegades sembla fortuït, però transmet un aire inquietant a l'obra. Seduir amb el vel de la part amagada. Un dels primers dibuixos de la sèrie és l'escala de la catedral de Girona, s'enlaira, se la reconeix i després, només ve un un buit vertiginós perquè l'edifici ha desaparegut del tot. És un gran observador que no busca els paràmetres de bellesa habituals. Un cop ha escollit l'espai el seu llapis recorre la realitat amb una visió líquida que sovint aporta moviment a la remor de la vida amagada. La col·lecció reflecteix llocs coneguts i racons que recull per fer surar la bellesa, plàcida, i que recorda que Bianquer és mariner, que li agrada mirar el món enrolat en la serenitat d'un veler. L'obra té un punt que remet a la memòria. No és només pels edificis triats, sinó la memòria d'un caminant que recorre carrers i pobles sense cap objectiu prefixat. A banda d'uns dibuixos de l'anterior etapa penjats al Mon Oncle de Girona, l'obra només és a Iinternet, esperem que no trigui a exposar-la.