«Seràs un dels nostres», és la primera novel·la negra d'Ariadna Herrero, i s'endinsa en un tema no gaire tractat: el de les sectes. Malgrat ser una obra de ficció, posa sobre la taula un problema que afecta un bon nombre de famílies

Hi ha més sectes de les que pensem?

Segur que sí, perquè una secta no deixa de ser un grup de gent que segueix un líder. Una altra cosa són les sectes destructives, que volen aconseguir el control mental de la gent. D'igual manera, no és igual una secta que estigui formada pel líder i cinc adeptes, que una secta internacional amb més poder econòmic que un estat, que n'hi ha.

Ha parlat amb gent que hi ha estat a dins?

El que vaig fer, per escriure la novel·la, va ser documentar-me, llegint llibres sobre el tema, mirant vídeos d'entrevistes d'antics adeptes, etc. Em vaig voler centrar en els mecanismes sectaris, ja que la novel·la va d'una persona que s'introdueix en una secta intentant trobar la seva parella. De passada, també s'hi introdueix el lector.

Pura ficció, suposo.

La trama és fictícia, però els mètodes de captació utilitzats per les sectes són reals. Els processos habituals són molt semblants en la majoria de sectes. No volia parlar d'una en concret, volia que el lector conegués aquestes estratègies. I que sabés el difícil que és sortir-ne.

Per quin motiu és tan difícil?

Perquè la secta procura que els adeptes perdin els referents exteriors, com la família i els amics. Se'ls convenç que l'exterior és dolent, pervers, fins i tot utilitzant una neollengua. Així, acaben desenvolupant fòbia al món exterior.

Què diferencia una secta d'una religió?

És un tema més de com que de què. Un grup pot tenir les creences que vulgui, estrafolàries si cal, és igual. El problema és quan els líders intenten aconseguir beneficis -econòmics, sexuals...- dels adeptes. Quan s'explota l'adepte estem davant d'una secta destructiva. Pel que fa a creences, cadascú és lliure de tenir les que vulgui.

Neollengua, fidels, beneficis, enemic exterior... Un partit polític és una secta?

He, he, hi ha partits polítics que tenen estructures gairebé sectàries. I els recursos que utilitzen per aconseguir adeptes també tenen components sectaris. El culte al líder és típic del totalitarisme: qui no forma part del sistema és un enemic.

Tots som adeptes en potència?

No, no tothom pot caure en poder d'una secta, hi ha d'haver certa feblesa, unes circumstàncies concretes. Ser una persona amb poca autoestima, ser molt idealista o passar un moment vital complicat, són característiques típiques. En política passa el mateix, no tothom hi pot caure (riu).

Quan algú cau a dins, què podem fer per ell?

És molt difícil que algú en surti, si no té voluntat de fer-ho. I quan algú hi entra per voluntat pròpia la llei no ho resolt gaire, si no és que sigui un cas molt clar de fets delictius.

Com explica que hi hagi sectes -i adeptes!- en ple segle XXI?

Perquè hem avançat científicament i tecnològicament però l'essència de l'ésser humà no ha canviat. Només cal una persona narcisista i una de feble, i d'això sempre n'hi haurà. Les sectes hi són i hi seguiran essent.

Hem de desconfiar dels líders?

No necessàriament. Hem de tenir pensament crític en tots els aspectes de la vida. Amb els líders cal una actitud crítica i arribar a les nostres pròpies conclusions.

No vivim tots en una secta?

Home, el consumisme es podria considerar una secta. Consumim perquè ens mantenen permanentment infeliços.