La bisbalenca Laia Colomer, estudiant de Psicologia a la UdG, pateix artritis des dels 15 anys. Lluny d'enfonsar-se, s'ha entestat a tirar endavant i ara explica les seves vivències i sentiments en un llibre: «A contracorrent»

Aquesta pàgina també es diu Contra Corrent, benvinguda a casa seva.

Jo vaig titular el llibre «A contracorrent» perquè penso que a la vida vas tirant endavant, endavant, i de cop i volta et dona una plantofada i et fa caure. Amb qualsevol motiu et tira els somnis per terra, en el meu cas va ser amb una malaltia. Però jo em vaig proposar lluitar pels meus somnis. Encara que hagués de nedar a contracorrent.

Quin era, aquest somni?

Ja l'he assolit, estudiar Psicologia. I ara tinc el d'arribar a ser psicooncòloga.

Com es va adonar que al seu cos alguna cosa no funcionava bé?

Vaig començar a tenir molt de dolor a les articulacions. Quan va arribar l'estiu, a penes em podia moure, no podia ni fer-me una cua al cabell. Vaig dir: aquí passa alguna cosa. Vaig anar al metge i em va dir que era cosa del creixement. Però no millorava.

I després?

Em van derivar a un reumatòleg i em va diagnosticar l'artritis. Vaig pensar: «Com pot ser? Això és el que té la meva àvia, és una malaltia de vells. Què m'està passant? Estic atrapada en un cos de 80 anys!»

Viu amb dolor?

Sempre tinc dolor. I ara per exemple, amb el canvi de temps, em trobo més malament, perdo mobilitat.

Com afecta la malaltia en el dia a dia d'una persona jove, com vostè?

El problema és que soc molt activa, m'agrada fer esport, sortir de festa... Si surto algun dia, a causa de la medicació, no puc beure ni una cervesa. De què riu?

Esperava algun altre problema, no pas el de la cervesa.

És que és veritat (riu). A més, puc estar en una discoteca i quedar-me sense mobilitat. O estic estudiant per un examen i la medicació fa que m'adormi. En cap aspecte assoleixo el rendiment que podria tenir.

Em permet que li pregunti per la vida sentimental?

Quan em van detectar la malaltia, a 15 anys, ja tenia parella. I ell em va dir: és la nostra malaltia. I fins ara ha sigut així.

Un problema greu fa relativitzar altres qüestions de la vida?

Em ve una amiga i em diu que l'ha deixat el xicot, una altra queixant-se que li ha baixat la regla i té mal de cap... Arribo a pensar que potser no m'haig de queixar, que al cap i a la fi, el meu dolor és crònic (riu).

Se sent rara?

Més que rara, sovint em sento incompresa. Sobretot entre la gent jove, que no pensen que hi ha malalties d'aquestes.

L'espanta el futur?

No, perquè me'l faig a la meva mida. Vull tirar endavant, vull ser psicooncòloga, vull tenir els meus fills. Si se'm deforma alguna articulació, que es deformi... tot i que això crea una mica d'angoixa.