McDonald's, la cadena de restaurants de menjar ràpid nord-americana, l'essència del fast food, criticat per molts nutricionistes però amb milions de fidels a tot el món, està de festa. Celebra aquesta setmana el cinquantè aniversari del seu entrepà més emblemàtic, la famosa hamburguesa Big Mac. Doble hamburguesa però amb una tercera llesca de pa entremig, enciam i una salsa teòricament secreta. Dic teòricament secreta perquè el cop que més a prop era de menjar un Big Mac en una situació d'emergència (« en peores garitas hemos hecho guardia»), vaig demanar que em treguessin el verd i la salsa i es va aixecar un mur. «Senyor, la salsa no la tregui, és secreta». El cert és que la companyia ha penjat a Youtube la recepta de la salsa.
Per tant, es pot pensar que avui toco d'oïda. Però no del tot. No he tastat mai un Big Mac pero sí que he menjat a un McDonald's. He de confessar-ho. Més d'un cop i menys que els cinc dits d'una ma. Les sis de la matinada, un aeroport, un nebot exigent, etc. C'est la vie. Crec que està a les antípodes absolutes del que jo defenso, que és la cuina honesta i de qualitat, bé sigui de producte directe o feta amb creativitat. Poc fa que es tracti del postre làctic d'El Celler de Can Roca o uns cigrons amb cansalada de l'hostal de Sant Miquel de Campmajor. És exactament igual. L'hauran repetit centenars de vegades, l'hauràs menjat molts cops, sempre s'hi sembla pero tu ets al menjador i el cuiner o cuinera a l'altra banda i la relació és senzilla i màgica.
Però hi ha gent a qui li agraden, probablement fins i tot adora, els McDonald's. Va curt de temps, s'adapta al seu pressupost o senzillament en gaudeix. Però sobretot li dona la seguretat de saber exactament com serà el menjar sense cap marge d'error. Això darrer és una cosa molt important per als nord-americans. Es prenguin una Big Mac a San Francisco o ho fessin a Olot, lògicament abans que tanqués l'establiment a la capital de la Garrotxa arran que el jovent local li donés l'esquena. L'hamburguesa sempre és exactament igual. Això agrada a molta gent que viatja, no només als nord-americans, pero per a ells és menjar de casa. Fins i tot la revista The Economist elabora un rànquing anual de països barats i cars a partir del preu del Big Mac, fent la conversió de la divisa local al canvi oficial del dòlar.
Vaig anar a viure per primera vegada a Madrid poc temps després que obrís a la Gran Via el primer McDonald's de l'Estat. Ara funciona les vint-i -quatre hores del dia. O sigui que la fauna i flora que hi circula és variadíssima en funció del moviment del rellotge. Mentre buscava pis em vaig instal·lar unes setmanes a una pensió del carrer Leganitos que es deia El Reloj. Al vespre, sortia a picar pels voltants: les mítiques llesques de bacallà de Casa Labra, les fabuloses patates soufflé de la cafeteria Soufflé, que les podies demanar com a tapa, etc. Parlo de quan no m'entaulava de valent. Llavors, quan passejava davant de l'imperi de les hamburgueses, pensava a trucar en Pere Parals, bon amic meu i fundador del Frankfurt König: «Pere, quan m'obriràs un König a Madrid?». Tot arribarà quan hagi d'arribar, em contestava. El fet és que 45 anys després d'obrir el primer König a la Gran Via de Girona, de definir els gustos de generacions de gironins en el menjar ràpid basat en entrepans de salsitxes alemanyes o d'hamburgueses de carn de Banyoles, es pot dir que en el seu territori fonamental d'actuació, a casa nostra, guanya per golejada als nord-americans.
Sempre he pensat que si els britànics tenen British Airways com a companyia de bandera o els italians la Fiat, els gironins tenim el König. Per a mi, el König és fonamentalment el frankfurt. D'adolescent, els diumenges al vespre peregrinava a comprar la «fulla» dels resultats esportius fins a la plaça Sant Agustí cantonada Anselm Clavé. Davant per davant hi havia el segon König obert a Girona. Immediatament baixava un frankfurt i una Coca-Cola. Potser als gironins ja ens passa com als americans. En Ramon Iglesias ha explicat al diari la visita del nou President, Quim Torra, amb la seva família al König del Born de Barcelona, poca estona després de pendre possessió. Un vespre al mateix lloc hi vaig trobar el fill d'uns amics que estudia a Barcelona: «Ja veus, m'enyoro».
