ivendres al matí era a Barcelona. Com a bon cafeter que soc, vaig decidir acomiadar-me del Bracafé del carrer Casp, gairebé cantonada passeig de Gràcia. És un dels llocs del centre de la capital catalana on s' ha pogut pendre sempre un exprés amb una dignitat prou regular. Una reforma integral de l'edifici ens deixa sense un local obert a l' any 1931, molt conegut pels periodistes, especialment els radiofonistes. Esta situat al cantó de la porta que dona accés a l'emissora degana, Ràdio Barcelona EAJ1. Per tant era com un annex de les seves instal·lacions.
Un punt de trobada que a més afegia durant molts anys la proximitat amb Radio Nacional d'Espanya, al número 1 del passeig de Gràcia. Quanta gent del gremi que hi he arribat a conèixer prenent un cafetó, ben curt si us plau, al llarg dels temps!. Com aquell dia que hi va entrar en Luis Arribas Castro repartint testos florits als clients del bar : «A quién regalo una maceta? Soy Don Pollo» ( En Miquel Callís era el patrocinador del seu programa, quan encara les ràdios no emetien gaire en cadena i tenien grans programes locals).
Un cop que m'han permès aquest moment sentimental, he de dir que coincidírem al Bracafé, de forma casual, uns quants col·legues de professió. En plena xerrada memorialística, el darrer a arribar ens donà la notícia.
Jean Claude Juncker, president de la Comissió Europea, acaba d'anunciar la fi del canvi horari. Ha estat, segons ell, un acte de radicalitat democràtica, paraules que justifica en el resultat d'una enquesta, que han contestat el 4 per cent dels europeus amb una majoria clara . «Si la gent es pronuncia en aquesta línia, nosaltres els hem de fer cas». Això esta molt bé si ho fan sempre. Quina barra. En els temes polítics o econòmics dubto no ja que facin cas de res, sinó que arribessin apreguntar.
Vaig parlar d'aquesta enquesta tangencialment en un article a principis d'estiu. Arran del tancament del restaurant de la Carme Ruscalleda explicava la llegenda popular, falsa, que ha acompanyat els habitants del seu poble, Sant Pol de Mar, perquè es deia que el rellotge de sol nou l'havien posat a l'ombra per protegir-lo del sol. Llavors afirmava que en els horaris no hi ha cap veritat absoluta ni relativa. De fet, la Comissió Europea el que proposa és que no hi hagi horari d'estiu o d' hivern, sinó un sense canvis.
Però obre un meló (tots a la taula pendents de com sortirà). Insinuen que cada país decideixi si vol quedar-se amb l'horari d'estiu o d'hivern. Perquè els enquestats en aquest tema es pronuncien de forma ben diferent, segons els països. Afegeixen que cada país podria aprofitar per canviar els fusos horaris. Com és sabut Espanya està en el el fus horari del Regne Unit i Portugal, que van una hora per darrere, però l' horari oficial es el de França , Alemanya, Itàlia, etc.
L'única certesa és el que s'anomena hora solar veritable. La que marquen els rellotges de sol, essent el migdia el punt on l' astre esta més alt. La terra gira al voltant del sol i de forma simultània el nostre planeta gira en el·lipsi sobre el seu eix. Aixó vol dir que cada dia el migdia és en un moment diferent. A partir d'aqui tot es una convenció per ordenar la vida.
L'hora solar mitjana és una convenció, els mapes són un altra convenció per posar en un paper pla una cosa que és rodona, també la ratlla del meridià de Greenwich, que pots trepitjar a l' observatori londinenc, etc etc.
Tampoc és cert que el canvi es faci per estalviar energia, sinó que és per tenir més lluminositat a la tarda. Ni és veritat que en Franco canviés l' hora quan ho va fer Hitler, que la va canviar, però aquí es va fer seguint França.
Tampoc va a missa radicalment que sigui un trastorn brutal canviar d' hora perquè si no ens ho fessin de forma oficial i de cop, a poc a poc adaptaríem els costums a la llum del dia avançant o retardant les nostres activitats. Tampoc és veritat el que mantenen els activistes de l'anomenada racionalitat horària, que volen fer-nos anar a dormir a les deu.
Davant seu tenen en contra tot el sector turístic mediterrani, que vol que la llum solar i el rellotge vagin el més tard possible.
Quin embolic!
Jo no soc de matinar. Per tant ja em va bé l'horari d' estiu. En tot cas, com que em faig gran, faré el que em doni la gana.
