Queda alguna cosa, després del diluvi?
Després del diluvi queda tot el futur al davant. El diluvi de la novel·la són drames personals que viuen els dos germans protagonistes. No se sap per què, han marxat del poble i s'instal·len a Barcelona, a casa d'una tieta, ja gran. Aquest diluvi simbòlic és el fil conductor que va guiant la novel·la. De fet, el noi es diu Noè i a la nena els pares li van fer la putada de posar-li Coloma, com el colom que anuncia a Noè la fi del diluvi.
Si vostè fos en Noè, a qui no s'enduria amb l'arca?
Als cabrons i fills de puta (riallada). I això que la justícia, agafada en termes absoluts, és completament cruel. El mateix Noè va salvar la família i va deixar morir un grapat de gent. M'interessa molt això de fer una bona acció que a la vegada té punts negres.
Quan pararà de ploure sobre les nostres vides?
El veig molt filosòfic, no? Quan deixem una mica de lloc a l'esperança. El llibre està dedicat a l'amor fraternal i a la possibilitat de redempció, precisament gràcies a l'esperança. Pararà de ploure, perquè al final les aigües han de baixar i podrem començar a caminar. Ara bé, abans ens haurem de mullar.
Quan els gironins anem a Barcelona, som tant de poble com els seus protagonistes?
Potser sí, eh? Els protagonistes són d'un poble de Lleida però podien ser ben bé de qualsevol poble de Girona. Volia una mirada sobre Barcelona d'algú que no fos de Barcelona.
De què va servir el Fòrum de les Cultures que apareix a la novel·la?
Suposo que per perllongar una mica l'esperit olímpic. Aquesta és la part positiva. Llavors hi ha l'altra, intento reflectir aquell esperit de decepció, de futur no realizat. De fet, miro de combinar el drama central amb ironia i comicitat.
Girona va pel camí d'acabar convertint-se en una postal, com li ha passat a Barcelona?
Ja ho és, no?
Diria que sí.
Ho és bastant. Som una postal, la nostra feina és fer-la més bonica i més habitable.
Les persones maduren alguna vegada?
No, tots carreguem a dins nostre el nen que vam ser. Només que hem d'aprendre a gestionar-lo i a treure-li partit. Moltes vegades és útil, la innocència.
I vostè quan va notar que s'havia fet gran?
Uf, jo em vaig fer gran bastant abans d'hora, una mica com el personatge de la novel·la. Però que quedi clar que no és autobiogràfica. Em vaig fer gran abans del que tocava a causa de problemes familiars, de situacions complicades que em van fer assumir responsabilitats.
Entenc.
A més a més, tinc dos germans bastant més grans que jo, potser per ells soc una mica velleta. He, he, més que protegir-me, m'han ajudat a espavilar-me.
