Toni Galmés, il·lustrador i dibuixant, és el responsable de les principals campanyes d'Òmnium Cultural durant el procés. Acaba de publicar «Groc: història gràfica d'una lluita», en què repassa les imatges, les il·lustracions, els cartells, etc. del procés català
Quina icona triaria que representés el procés?
La de la noia amb la boca guixada. D'alguna manera representa la censura, la repressió, el que es va viure l'any 1978 amb el judici de La Torna i que ara tornem a viure una miqueta.
La situació actual és comparable a la de 1978?
El 1978 va ser l'inici del que passa ara, en termes de repressió estatal. Es van posar les bases d'una democràcia en la qual segons què no es pot dir. Allò va ser el precedent.
El groc porta mala sort. No serà la causa que tot acabés malament?
No crec que tot hagi acabat malament.
Home, polítics a la presó, d'altres a l'estranger, i la república enlloc.
És que el procés encara no ha acabat, estem a l'entreacte.
Però si fos un partit de futbol, el procés perd per golejada.
Sempre hi ha possibilitats de remuntada, recordi el Barça i el París Saint Germain.
Què significa portar llaç groc?
Demanar llibertat pels que estan empresonats injustament i a l'exili.
Només això? No és una forma d'assenyalar dos bàndols?
Alguns ho fan servir amb aquesta voluntat. A la darrera festa de la Mercè, alguns grups polítics no van voler sortir al balcó de l'ajuntament perquè, segons ells, hi havia «iconografia independentista». Hi ha voluntat de relacionar-ho, però quan s'instaura el llaç groc no és per reclamar la independència, sinó l'alliberament d'unes persones que reclamaven el dret a l'autodeterminació. Jo no crec que els llaços grocs assenyalin ningú.
Parlant de llaços grocs: un jutge va dictaminar que hi ha el mateix dret a posar-los que a treure'ls.
No hi estic d'acord, no és el mateix posar-los que treure'ls. Però estic d'acord que tant és una provocació -en el sentit de cridar l'atenció- posar-los com treure'ls. L'espai públic ha de ser plural, no neutral.
Iconografia a banda, les consignes èpiques que es criden al procés, estan pensades per algú o són improvisades?
Provenen de lluites passades, dels anys 60 a tot el món, quan van suposar la modernització del ressò mediàtic. Molts lemes i consignes ja provenen d'aquella època. Els eslògans d'avui són el record inconscient d'una cultura popular: la de la manifestació al carrer.
Acceptem que el procés hagi servit per impulsar la creació gràfica, però... per alguna cosa més?
Per situar Catalunya al mapa (riu).
Però no ho digui rient, home.
No ric, no, és un fet. Fa temps vaig fer classe a una petita universitat de Carolina del Nord, i els meus alumnes no sabien ni on parava Catalunya ni què era. Fa poc em vaig posar en contacte amb alguns, per un tema que no tenia res a veure amb el procés, i tothom coneixia tot el que estava passant. El procés ha servit per situar Catalunya al mapa. Ja és un què.
Com creu que acabarà tot plegat?
No ho sé, però la solució hauria de passar per una entesa dialogada, però això és un comentari de bar. Jo no puc fer més que comentaris de bar! Observant-ho des de la mirada del dibuixant, fa temps que no es generen imatges, i això és perquè hi ha un temps mort. Les imatges potents -com es veu al llibre- sorgeixen quan hi ha repressió, i si no es comença a dialogar de manera sana i saludable, es tornaran a crear imatges.
