Com el prêt-à-porter no hi ha res?

Realment és molt pràctic. I satisfactori. Perquè, o t’agrada el que veus, o no t’agrada, i no dóna sorpreses.

Quantes gavardines li va fer vendre Pasqual Maragall?

Buf, no ho sé. Encara ara, la gent demana «la gavardina de Pasqual Maragall», referint-se a la que duia quan saltava a l’escenari per celebrar que Barcelona acolliria els JJOO. I els en venc una, sense cap problema. El que passa és que hem canviat el teixit, perquè la moda ha canviat.

Ell també n’ha seguit comprant?

Cada cop que perdia la gavardina, i no era infreqüent perquè és molt despistat, en comprava una d’igual, creia que no dur-la portava mala sort. El dia que es va inundar l’Estadi Olímpic, em va dir que va ser perquè no duia la gavardina. He, he, sense la gavardina podien caure les plagues d’Egipte. A la Fundació contra l’Alzheimer hi ha una foto en què du l’última gavardina que m’ha comprat -una que ja és més un abric de llana- i el seu nét a les espatlles amb Barcelona al fons. Una foto preciosa, emocionant.

De petita ja destrossava les cortines i els vestits, a casa seva?

Tot, tot, tot. La roba sempre m’ha cridat l’atenció. Aleshores només hi havia modistes. Jo era una nena molt pesada, i vaig tenir la sort que els meus pares em podien satisfer algun capritx, tot i que em feien anar molt recta. Jo estava sovint descontenta de la modista, fins que van trobar una senyora al poble que, aquesta sí, feia el que li demanava. Jo era terrible, estava tota l’estona al seu costat, explicant com ho volia. Aquesta senyora, després, va treballar per mi.

Vostè que en coneix: per què les models fan sempre cara d’enfadades?

No ho sé, és una cosa que no he entès mai. Jo sempre els dic «relaxeu-vos», però sí, és veritat, solen fer cara d’enfadades. No m’agrada gens, m’agrada que una dona llueixi un somriure. I que siguin naturals, perquè quan fan aquestes poses forçades, crec que n agraden.

Els nervis abans de presentar una col·lecció ja els té superats?

Això mai no es supera. Sempre estàs pendent de si agradarà o no, sempre hi ha por. Per fortuna, faig el que m’agrada i això és el que m’empeny a superar els nervis.

Com vesteix la gent, en general?

Si li dic la veritat (riu)... m’agradaria que es vestís una mica millor. És cert que avui tenim molts problemes, i el poder adquisitiu és el que és. Però fa poc vaig anar a la concessió d’un premi, i hi havia gent molt deixada, i crec que no cal. Una cosa és que no estigui de moda anar súper elegant, però hi ha moments que un ha de fer un petit esforç per sentir-se una mica decent, ni que sigui per respecte. Costa, costa, m’agradaria que es vestís millor.

El problema és que si una dona es posa gaire guapa, potser algunes feministes l’acusaran de cosificar el cos, de voler agradar els homes, etc...

He, he, deixi’s d’històries. No cal anar feta un figurí, n’hi ha prou d’anar atractiva, divertida... o sigui, ben posada. Costa de definir «ben posada», penso que la deixadesa i la brutícia tampoc no calen. Per exemple, les vambes: jo sóc una fan de les vambes, m’agraden molt i són còmodes, però no cal que siguin deixades.

Potser és que molts som lletjos.

La gent jove ja es cuida, hauria de fer-ho més la gent gran. És molt satisfactori posar-te davant del mirall i veure que allò et queda bé. Vas pel carrer, et veus bé en un vidre, i això dóna moral. I al revés, he vist autèntics disgustos quan algú s’ha vist al mirall. No parlo només de les dones, sinó també dels homes. Homes amb panxa? No pot ser!

Vostè que hi entén de talles: Catalunya creix o s’empetiteix?

A vegades m’agradaria que les mires fossin més àmplies. Però no crec que s’estigui fent petita, diuen que el patiment, enforteix, o sigui que amb sort, tot plegat serà una millora de futur. No pot ser que anem enrere, no m’ho crec, som gent treballadora.