El llibre neix quasi d'una promesa feta a uns elefants?

Res de quasi, neix d'una promesa. Vaig enviar 300 bicicletes a un orfenat de Moshi, a Tanzània, i un cop fet vaig pensar: missió acomplerta. Però res d'això. Era obligatori que el contenidor tornés amb el mateix vaixell, però uns elefants bloquejaven la carretera. Jo deia: que els treguin d'aquí. I em responien: «No podem, són sagrats». Vaig prometre que si es movien, faria un conte solidari per a nens amb càncer. Es van moure just a temps perquè poguéssim arribar al vaixell.

Però no l'ha escrit vostè.

El vaig començar a escriure, però em sortia quasi una Bíblia, massa llarg i amb un vocabulari no adient per a nens. Com que m'agradaven els contes de la Meritxell Rius, li vaig telefonar i em va venir a veure. De seguida ens vam posar d'acord, i a més vaig descobrir que era filla d'una amiga meva que havia mort de càncer. Quan em va dir qui era la seva mare, no m'ho podia creure. Semblava màgia.

Potser els elefants sabien el que feien i la van empènyer a la campanya.

He, he, realment aquest conte ha sigut màgic, s'han donat moltes coincidències. I a més, he descobert molta gent solidària.

Ja la devia descobrir quan recollia les bicicletes.

I tant, sempre recordaré un senyor que havia comprat una bicicleta per a la seva dona, però ella va morir, i ens la va donar. La Policia Municipal i la Policia Nacional també ens en van donar de robades i no reclamades. O gent jove. I senyores que trucaven per donar-nos 10 euros, o 5. Molts pares ens han felicitat perquè els seus nens van anar fent guardiola per a nosaltres. I totes les discoteques d'Eivissa van comprar bicicletes per donar-nos-les.

Perquè després diguin que la nit eivissenca és frívola.

Gens frívola, estic sorpresa de com de solidària és la gent. Les més de 300 bicicletes que vam aconseguir les va pujar al contenidor el personal de Pachá. I Space -ara ja tancada, però era la més grossa d'Eivissa- va col·laborar sempre en les meves mogudes solidàries.

Tornem a «Moshi», on explica la seva història amb els paquiderms.

Els diners d'aquest conte van per a oncologia infantil. A Eivissa no n'hi ha, però a pediatria hi ha una planta de nens amb càncer. Els adults amb càncer s'han de desplaçar a Palma, Barcelona, València...i la Seguretat Social paga un bitllet. Però un nen amb càncer viatja amb els dos pares. Doncs bé, aquest bitllet de més el paguem nosaltres gràcies a Moshi. També paguem les despeses a una mare soltera, el fill de la qual té leucèmia. És a dir, paguem tot allò de què no es fa càrrec la Seguretat Social.

I tot gràcies a aquells elefants...

Efectivament. A més, els diners recaptats es guarden en un compte corrent al qual només té accés el cap de Pediatria de l'hospital d'Eivissa. Ningú més, ni tan sols jo.

«Moshi» ha començat a caminar més enllà de les illes Balears?

En llibreries de Girona i Banyoles es pot trobar. Aviat també a Madrid, perquè el conte hi és també en castellà. Fins i tot una senyora el vol traduir a l'alemany, pagant ella. En principi n'hem editat 3.000, i de moment hem fet ja 10.000 euros.