Charles Darwin va ser el primer a notar que els animals domèstics són més dòcils i tenen característiques comunes, com el morro més curt, una cosa que es coneix com a síndrome de la domesticació, i ara investigadors espanyols de l'Institut de Ciències del Mar de Barcelona (ICM-CSIC) han establert com es produeix. Els canvis en un grup de gens en les etapes primerenques de la domesticació desemboquen en uns trets comuns per als animals domèstics i els resultats de l'estudi, que publica Molecuar Biology and Evolution, suggereixen que després de diverses generacions aquests canvis epigenètics poden integrar-se en el genoma i perdurar.

Fa cinc anys, l'alemany Adam Wilkins, el nord-americà Richard Wranghan i l'austríac Tecumseh Fitch van treure a la llum la hipòtesi que la síndrome o fenotip de la domesticació es devia essencialment a dèficits lleus en el nombre de cèl·lules de la cresta neural durant el desenvolupament embrionari. Els investigadors Dafni Anastasiadi i Francecs Piferrer, de l'Institut de Ciències del Mar del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) a Barcelona, han confirmat aquesta hipòtesi de la cresta neural, però a més han descrit el mecanisme pel qual s'adquireix la síndrome de la domesticació.

Per al seu estudi, els experts van comparar llobarros salvatges, agafats amb permís de la reserva natural del Parc de les Illes Medes, amb altres de piscifactoria en etapes inicials de domesticació per demostrar que la síndrome de la domesticació «es dona a través dels canvis epigenètics en la metilació de l'ADN de gens relacionats amb el desenvolupament aviat i, específicament, de la cresta neural».

La metilació és un mecanisme dels denominats epigenètics, de manera que un animal salvatge i un altre domèstic poden tenir gens amb seqüències genètiques iguals, però la influència de les condicions ambientals pot provocar canvis en la metilació de l'ADN, el que al seu torn modifica la manera com s'expressen els gens i, en conseqüència, el fenotip.

Els científics han observat que els canvis en la metilació de l'ADN durant el desenvolupament embrionari persisteixen fins a l'edat adulta i afecten gens, l'expressió de la qual està alterada i són responsables de fenotips associats a la síndrome de la domesticació. A més, molts dels gens que presenten aquests canvis coincideixen amb les mateixes variants en mamífers i aus domèstics.