«Jo no tenia ni idea de gimnàstica, m'hi va portar l'amor»

Però vostè ha fet mai gimnàstica?

Mai de la vida. Però la meva dona va ser la primera gimnasta que va entrar en aquest club, fa 40 anys.

I l'amor l'hi va portar?

Exactament. Vaig començar a sortir amb ella als 16 anys, i al cap d'uns dies em va dir que em volia presentar, no als seus pares, sinó a la seva entrenadora. Perquè aprovés la nostra relació. No rigui, que va ser així.

Perdó, és que ho estava imaginant. Però dels pares no se'n devia lliurar.

Sí, vaig tenir doble feina. Però quasi em va costar més convèncer l'entrenadora.

O sigui que, de gimnàstica, no en tenia ni idea.

Ni idea. Jo soc futboler de mena, de tota la vida. La meva dona em va dur al gimnàs. Ella després va ser entrenadora. Més endavant, en tenir la nostra filla, la vam inscriure i vam tornar al Salt Gimnàstic. Ens vam anar involucrant en el club, i ara fa cinc anys ens en vam fer càrrec un grup de pares.

Vaja, que abans ni tan sols mirava per TV la gimnàstica dels JJOO.

Res de res. Però que consti que amb el temps m'hi he anat aficionant i aprenent, i ara ja quasi soc capaç d'endevinar la puntuació que donaran els jutges en una prova.

Almenys saltaria el plinto a l'escola.

Se'm donava força bé. De fet, se'm donaven bé els esports en general, encara que m'agradés sobretot el futbol.

Els futbolistes haurien de tenir tanta disciplina com els gimnastes?

Segurament anirien millor. La gent no es pot imaginar l'esforç i la disciplina que li cal a un gimnasta per assolir una millora. Tots han d'entrenar molt dur. A més a més és un esport individual, el gimnasta està ell sol davant de centenars de persones que el miren. Fins que no estàs dins d'aquest món, no veus les dificultats de la gimnàstica.

Va dir la Comanecci: «El meu secret és que el treball dur m'ho ha fet fàcil».

Defineix perfectament el que és la gimnàstica. Quan arribes a un cert nivell, per assolir una petita millora, potser has de treballar tres mesos, matxacant-te cada dia. I a més has de cuidar l'alimentació, el ritme de vida, el físic... Per si no fos prou, la plenitud arriba a l'adolescència, quan també els estudis són importants. Aquesta mainada és un exemple, és duríssim.

Només per als gimnastes?

Per tots, també per a la família i per al club. Però quan una gimnasta nostra arriba al CAR, ens sentim tots molt satisfets.

No serà que ho deixen d'adolescents perquè aquesta és una edat que no casa amb la paraula «sacrifici»?

En molts casos és així. Però intentem mantenir-los aquí encara que sigui amb altres funcions o competint a nivell més baix. Això a vegades deslliura els joves d'altres... temptacions. En un gimnàs la disciplina és molt gran i això els obliga a saber administrar molt bé el seu temps. Aquí sempre seguiran un bon camí.

Què el fa sentir orgullós?

Quan en una competició veiem el pavelló ple de gent aplaudint, entusiasmada de veure com els nens assoleixen nous reptes. Això m'omple més que qualsevol medalla i qualsevol premi.

Ha hagut de dir a algú: «Tu per això no serveixes»?

No, perquè en el món de la gimnàstica hi cap tothom. Simplement si un nen té unes expectatives que veiem que no pot complir, intentem acoblar-lo en un altre grup o disciplina.