Arribant amb l'AVE a Girona em diu un amic, que em llegeix els diumenges, que espera de mi que avui publiqui un article de Fires. Doncs sí. És aquest i per fer-ho fàcil enguany el titularem així: L'article de Fires. La gran notícia d'aquestes Fires, en una situació política de gran complexitat, és la suspensió de les barraques i els concerts de La Copa. Les hores precedents al pregó i actes festius que l'envolten han estat mogudes.
De fet, un grup de joves pertanyent a un col·lectiu independentista van provocar l'ocupació de la sala de govern de l'ajuntament. L'abandonaven unes hores després, un cop acabada una conversa amb l'alcaldessa -el diàleg sempre és fonamental encara que no t'entenguis en gairebé res. Malgrat el desacord amb la suspensió i altres plantejaments municipals sobre les Fires, sembla que els joves marxaren amb la idea que ni l'alcaldessa ni l'Ajuntament han pres aquesta decisió per «criminalitzar» aquests col·lectius.
L'Ajuntament tenia molt poc marge quan va decidir cancel·lar les barraques després de rebre informes dels Mossos d'Esquadra i de la Policia Municipal que apuntaven en el sentit que no en podien garantir la seguretat. Això és exactament el contrari del que va passar quan el president de la Lliga de futbol, Javier Tebas, va dir que ahir dissabte no es podia jugar el Barça - Reial Madrid al Camp Nou perquè hi hauria desordres públics i pretenia fer-ho al Bernabéu -afegint més llenya al foc des de la seva perspectiva d'extrema dreta. Les autoritats policials han explicat, per contra, que el partit es podia jugar perfectament i en garantien la seguretat. Però ja embolicat el tema, han hagut de triar una altra data.
Hem de conviure amb les contradiccions. L'Ajuntament ha d'atendre els informes de seguretat. Així doncs, les Fires del 2019 no tindran barraques ni concerts a La Copa, ni correfocs, ni el concurs de paletes, no fos que els totxos comencessin a volar. Dit això, els joves de Girona tenen raó en el següent: per a ells, les Fires no són Fires sense les barraques.
És així. Quan jo tenia l'edat dels afectats, les barraques encara no havien assolit la popularitat actual. Però, d'ençà que es varen consolidar com el territori on el jovent de Girona viu unes experiències joioses que recordarà per sempre, no he deixat de trobar gent, de tot arreu, que en saber que jo era de Girona parlaven de les barraques de Fires de Girona com un mite.
No sé què es pot fer per compensar la seva frustració. Però el mal cos que em deixava el tema es va volatitzar quan vaig escoltar des de la plaça del Vi l'esplèndid pregó de la gironina Assumpció Puig, degana del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Tot el que va dir era un festival d'empatia: sobre la situació política, de l'arquitectura com a manera de fer més feliç la gent, de com cal donar valor propi a Girona davant els inconvenients i avantatges de la centralitat barcelonina. També explicant a nenes i noies que avui ja no hi ha obstacles insalvables per desenvolupar-se plenament i dirigint-se, a més, als nois per explicar com, amb honestedat i respecte, aquestes dues meitats de la societat acaben essent una de sola.
A les fires, on cal badar amb ulls de mainada, vaig trobar-me amb tots els arquitectes de Girona a la plaça. Aviat vaig descobrir, amb alegria, que el pregó tenia aquella cosa dels plats que han de fer «xup-xup» amb la cassola al foc durant moltes hores; en el cas d'aquest pregó, probablement pensat des del mateix moment en què l'alcaldessa va comunicar a Assumpció Puig que aquest any li tocava. Aleshores, el pregoner entra en una mena de síndrome, com una pujada d'adrenalina, i comença a recordar coses, persones, anècdotes... cada cop que gira una cantonada. Ho escric des de la complicitat del club de pregoners, en haver estat jo qui vaig tenir l'honor de fer-ho a les Fires de 2015, per encàrrec del llavors alcalde, l'estimat Carles Puigdemont.
La pregonera, però, gaudeix d'una dimensió familiar d'un gironisme indiscutible, i en va parlar. És la besneta d' Emili Puig, qui va fer i vendre el primer xuixo a Girona ara fa 101 anys. El seu pare, Xavier, va tancar la pastisseria l'any 1993, però la recuperació i el consum del xuixo com a element fonamental de la identitat gironina es troba en un gran moment després del centenari celebrat l'any passat amb gran èxit.
