La tradició periodística britànica estableix que, abans de la Segona Guerra Mundial, el Daily Mail va voler estimular el patriotisme del país amb un titular que concentrava el conegut esperit d'anar per lliure característic del país, ara clarament manifestat amb el Brexit.
«Fog in channel, continent cut off». És a dir, «hi ha boira al canal -de la Mànega-, el continent està aïllat». El continent és la manera més popular i, per cert, exacta que tenen els habitants de les illes britàniques per referir-se a la resta d'europeus. Igual que els canaris en diuen península a la resta d'Espanya. Malgrat que constantment esmentada, sembla que la referència al Daily Mail com a precursor de la frase no és exacta. Però l'èxit del titular ha fet que hagi estat molt utilitzat per la premsa britànica. A la xarxa ho trobo a
una portada de The Times de l'octubre de 1957.
Ara ja no hi ha a Londres la boira que patia la ciutat en aquelles dècades. Londres i boira eren llavors sinònims. La literatura de Dickens o Conan Doyle i el món del cinema amb Sherlock Holmes i Jack el destripador emergint entre la boira als molls del Tàmesi en són un exemple. La patien durant setmanes seguides. A l'any 1952 tingueren l'última gran crisi de boira assassina.
Per problemes respiratoris moriren a Londres milers de persones, altres atropellats o accidentats per manca de visibilitat. Amb el temps s'ha sabut que la boira no era natural sinó deguda a la combinació de les calderes de carbó, fums d'indústries tòxiques i condicions climatològiques. Eliminades aquestes circumstàncies avui, explicava el metereòleg Alfred Rodríguez Picó, a Londres hi ha els mateixos dies de boira que a Girona, és a dir, quinze a l'any.
He seguit molt atentament tot el procés del Brexit. L'endemà del 23 de juny de 2016, el dia del referèndum del Brexit, part de la cúpula de l'empresa on treballo, que són britànics, ens enviaren un mail, absolutament desolats. Gent amb visió internacional i europeista semblava que demanaven perdó per la decepció del resultat favorable a la sortida.
Però també explicaven que el resultat era democràtic i que caldria respectar-lo i aplicar-lo amb els mínims perjudicis possibles. Des d'aquell moment he seguit el procés per les magnífiques cròniques a La Vanguardia del seu corresponsal a Londres, Rafael Ramos, plenes d'ironia i variades referències. També he rellegit un llibre mític dels anys cinquanta escrit pel seu antecessor, Augusto Assia. Aquest, a Los ingleses en su isla explica que a diferència de la resta del món, ells fan les revolucions no pas perquè canviïn les coses sinó precisament perquè no canviïn. I no volen deixar de ser menys britànics per ser més europeus.
Per tant, quan em varen convidar a un esmortzar informatiu celebrat aquesta setmana amb el nou ambaixador britànic a Madrid, Hugh Elliot, vaig acceptar inmediatament.
Ha viscut molt temps a Espanya per qüestions acadèmiques -professor a la universitat de Salamanca, on va conèixer la seva dona espanyola- i diplomàtiques per anteriors destins a Madrid, on naixeren els seus fills. Per cert, llegeixo que el seu pare, professor de literatura a Cambridge llegia i parlava català. Acabat l'esmorzar no sabíem si l'ambaixador, personalment, estava a favor o en contra del Brexit. Un bon diplomàtic, explicant més que defensant, la posició del govern conservador i del nou acord amb la UE. El tarannà de les seves paraules semblava expressar amb molta tranquil·litat que tampoc canviarien tant les coses en el futur respecte a les actuals. No ho sé. Si alguna
cosa detesten els britànics és veure's obligats a demostrar pànic fins i tot davant les
situacions més adverses que ho justificarien.
Quan li preguntaven per qüestions de política espanyola o la situació de Catalunya, directament declinava contestar. Per tant, tingueren cert joc les preguntes indirectes. La primera. Afectaran els disturbis viscuts a Barcelona en el flux de turisme britànic? «En absolut, enlloc hi haurà descens de visitants», contestava l'ambaixador. Un altra pregunta. No fou molt arriscat el referèndum sobre la independència d'Escòcia?
Es va esplaiar. Era un acte democràtic impecable, amb un resultat vàlid almenys per una generació. Un referèndum acordat entre els parlaments britànic i escocès i el resultat s'ha de complir, com en el Brexit, per respecte al vot de la gent. En aquell moment el meu company de taula a l'esmorzar, un empresari madrileny amb qui tinc bona relació, em deia a cau d'orella: «Lo ves Jordi... un referéndum siempre tiene que ser acordado». M'ho va posar molt bé «que bien lo cuentas, Manolo, efectivamente hay que acordar el referéndum».
«Cuando quieras».
