Camí de Caldes, he circulat en cotxe per l'autovia que va o torna de Barcelona. A l'alçada de l'encreuament de l'aeroport identifico amb facilitat les formes del restaurant La Roca Petita i em ve al cap el record de l' Emili Gironès, mort l'estiu passat. Feia temps que, a poc a poc, el cor se li anava apagant. L'Emili era, de jove, bon amic del meu pare.

L'any 1977, l' Angelina, la filla petita de Can Roca d'Esponellà, i l'Emili havien obert un restaurant, de nom La Pequeña, que aviat va aconseguir el fervor i la simpatia de la gent de Girona i dels pobles del voltant. Aquells primers anys, a l'estiu, amb el meu pare, fent tots dos de «Rodríguez», hi anàvem sovint a sopar.

Després de les llonganisses de Can Vilanova de Tortellà, una de les millors del país, arribaven la truita de patates, els rostits i una llimona gelada. Jo ho rematava amb un havà que, de manera automàtica, any rere any, l'Emili va portar-me a taula fins que la prohibició ho va fer inviable. Es va convertir en el restaurant de referència.

Uns anys després, els treballs de la veritable obra de la seu que és l'ampliació de l'N-II van obligar que es traslladessin a uns centenars de metres a unes instal·lacions noves i més àmplies. Només entrar al restaurant sempre he seguit una litúrgia: entrar a la cuina a saludar l'Angelina. Si tardo, la Maria Àngels ja em recorda que he d'anar a saludar la mare.

Quan va morir el meu pare, acabat el funeral, a la mateixa porta de l'església del Mercadal vaig demanar a l'Emili que aquell migdia ens guardés una bona taula per a tota la família. No hi havia millor manera, en aquells moments, d'estar plegats que anar a dinar a La Roca Petita. I sobretot a menjar els seus canelons. L'Angelina broda els canelons. Els va aprendre, com molts plats, de la seva mare, Conxita Surribas, considerada una cuinera fabulosa. Aquesta, amb el seu marit, Josep Roca, donaren fama al restaurant Can Roca d'Esponellà, avui portat per Ester Pagès, neta de l'àvia Conxita.

Als àlbums de fotos del meu pare hi he vist imatges on estava amb amics, germans o cunyats al restaurant d'Esponellà, també colmado i estanc, com a molts pobles. Sovintejat per Dalí, Pla o Fages de Climent, era una excursió extraordinària que garantia un gran àpat i un bon ambient. Fanàtic dels canelons com soc, de petit, m'impressionava un lloc on arribaven amb la plata de canelons i et preguntaven (els cobraven per unitats): «Quants en vols?». Igual que han fet sempre a la Roca Petita. La plata al davant i el client decideix. El meu record són 13 canelons, a la meva fase juvenil a La Fonda d'Osor. Un establiment del qual recordo que estava a un primer pis.

Quan he titulat el mite dels canelons, he de dir que més enllà de la proximitat de Sant Esteve, on els canelons assumeixen el paper de la magdalena de Proust en versió catalana, una olor o sabor que es trasllada a la infància, jo en soc un fanàtic tot l'any.

Sense fer un espòiler diria que m'ha fet pensar en aquest darrer aspecte una escena de la sèrie Merlí, Sapere Aude, estrenada fa poc per Movistar amb algun dels protagonistes de la popular sèrie Merlí de TV3 sobre un professor i uns estudiants de filosofia. Pol ( Carlos Cuevas) porta a casa seva un nou amic, Rai ( Pablo Capuz) on mengen canelons en un ambient ple d'estima familiar. El convidat, un noi de classe alta però amb una família desestructurada, simbolitzarà, en aconseguir una cosa tan senzilla com menjar uns canelons amb la seva mare, la necessitat d'afecte i superar els traumes. Els canelons com a símbol.

Escriu encertadament en Jaume Fàbrega i en la línia dels records de la infància que els millors canelons que mai has menjat són els de la mare. O de l'àvia. Especialment, afegeixo, quan afortunadament han estat bones cuineres.

El mite dels canelons no és només una tradició nadalenca allunyada de la falsa llegenda que es feien amb les sobres de l'àpat del dia de Nadal. Molts recordem, després de la rostida de carns feta expressament per als canelons, com al taulell de la cuina començava la cerimònia de picar la carn amb una màquina que girava amb una maneta. Al cantó, ja bullida, esperava la pasta quadrada, indefectiblement El Pavo, que la mainada farcís els canelons. Un mite.

Bon Nadal a tots.