És un pintor que actua, un director que fa fotos o un cantant que pinta?

Soc un ésser humà amb inquietuds.

Moltes, segons veig.

Em motiva ser útil, crec que és important ser-ho. L'art és una forma més d'expressió, però podem considerar que una persona que renta plats també està fent art. El que estic fent és experimentar per conèixer-me més.

Tanmateix, la banda sonora és de Paul Fuster?

Un gran amic. És que en Paul ha fet un vestit a mida a la pel·lícula, no puc imaginar millor banda sonora. És un geni, amb una sensibilitat extrema.

«La vida és un parany», tal com titula una de les seves pintures?

És un parany, però sempre et dona una nova oportunitat. Et treu coses però a la vegada et dona una bola extra.

Què li ha tret a vostè?

Uf, moltes coses. Però sempre que m'ha tret, m'ha ofert alguna cosa nova. M'ha tret tant que m'ha dut a la desesperació, a la bogeria, a l'alcoholisme, a la drogodependència. M'ha dut a perdre gent que estimava. Però m'ha donat una cosa tan important per existir com saber estar bé amb mi mateix.

Estem condemnats al patiment?

L'estat natural de l'ésser humà és la felicitat, el que passa és que al món actual ens imposen unes normes i no sempre sabem portar bé aquest enfrontament. L'error és intentar canviar el món en lloc d'entendre'l. El patiment és inherent a la condició humana, i és bo que sigui així, perquè quan el superem ens alliberem. El patiment ens permet evolucionar.

Al film hi ha molt present l'autodestrucció.

És que quasi és més una tesi sobre l'autodestrucció que una pel·lícula (riu). Jo vag ser 15 anys un addicte i ara estic en rehabilitació. Un dia vaig tocar fons, o em curava o em moria. Vaig decidir curar-me, i això volia dir viure d'una altra forma. Llavors vaig descobrir qui era, perquè ja ni ho sabia. D'allà va sortir la pel·lícula.

En veure de prop l'autodestrucció?

Els humans tenim tendència a fer-nos mal: fumar, drogar-se, menjar compulsivament... La pel·lícula ho analitza de manera crua però també neutra. Jo soc un exemple de persona autodestructiva.

I quasi ho aconsegueix.

Em va anar d'un pèl de figa, que es diu. Vaig pillar la bola extra aquella que ens dona la vida a vegades.

Què té en Bronko de vostè?

Té reminiscències. Quan has estat al món de l'addicció, el coneixes molt bé. Està basat en fets que em van passar quan era addicte. Recordava els meus sentiments d'aquells moments, per això vaig escriure el guió en dues setmanes. Conec molt bé l'autodestrucció.

Ha vist molta hipocresia?

Cada dia. Hi ha una doble moral, i crec que a Catalunya, més. Molt llacet groc, molt solidaris a La Marató, i a casa som uns fills de puta, al que jau a terra, al carrer, no se l'ajuda. A Catalunya no hi ha solidaritat real, és una farsa. Això, socialment, però en cultura també hi ha hipocresia.

En la cultura? A Catalunya?

Hi ha una sèrie de gent que es queda la pasta que reparteix la Generalitat.

Què cal fer per ser dels afortunats?

Vulgarment se'n diria menjar polles.

Home, això no ho puc posar.

Doncs abaixar-se els pantalons. O tenir prou diners perquè et prenguin seriosament, i així rebre més diners. En canvi, no ens assabentem del que fa la gent jove, i segur que fa coses. La pasta se l'emporten els que ja estan consagrats.

Si va dient això, mai no podrà ser d'aquests privilegiats.

Justament, no vull que es fixin en mi. M'agradaria que no m'ajudessin, fins i tot que em tinguessin una mica de por.

De fet, vostè ha triomfat en moltes arts, la crítica l'enlaira, i continua essent un gran desconegut.

M'han trucat i he dit que no.

Per què?

Perquè pretenien que entrés a dins del seu joc. I no estic a la seva partida, la meva partida la trio jo. Prefereixo viure en la misèria que vendre'm, tio. Que els follin.