La zona on viuen no s'ha vist afectada, afortunadament, per aquesta desgràcia, però una col·lega de feina australiana que viu prop de Sydney ens ha deixat als companys el seu testimoni en un mail amb un vídeo. L'aire de la ciutat és irrespirable i la granja pròxima a les Blue Mountains on va transcórrer la seva infantesa ha estat destruïda. És impressionant el silenci posterior a un incendi. Quan dies després del foc de 1928 a les Gavarres, l'escriptor Joaquim Ruyra va apropar-se a una finca seva per visitar els masovers, va escriure un relat tremendo titulat Entre Flames. Era la mateixa sensació que vaig sentir quan l'any 1994 vaig acompanyar un amic de Barcelona a veure els estralls del foc a la seva casa propera a Navàs. Tot era silenci. Cap soroll, no sentia cap fulla moguda pel vent o pels ocellets. «No hi havia vida, tot era apagat, apagat de foc però també d'alegria i de vida». Desolació absoluta.
El món mira Austràlia perquè la sensibilització per les conseqüències del canvi climàtic és màxima. Però la manera d'afrontar-lo és caòtica i fins i tot aquells governs més sensibilitzats acaben prenent mesures només de cara a la galeria. Però la gent, sobretot la més jove, s'esmera a fer les coses millor. També perquè Austràlia és un dels països que cauen més simpàtics del món. Els estralls del foc generen també una gran empatia arreu del món amb els afectats, com si es cremés un bosc del teu poble. A Madrid uns australians residents a la ciutat han organitzat aquest cap de setmana un festival de cervesa benèfic per recaptar fons. He de dir que malgrat el paper britànic en la colonització de l'illa, poblant-la amb delinqüents que canviaven presó per desterrament, els nous habitants australians deixaren de prendre la cervesa a temperatura ambient com a la metròpoli i assumiren el bell costum de prendre-la freda.
Vaig estar a Austràlia gairebé un mes amb motiu dels Jocs Olímpics de Sydney celebrats l'any 2000. Quan em varen comunicar l'estada el primer que vaig fer va ser comprar el magnífic llibre Boomerang, viatge al cor d'Austràlia escrit per Xavier Moret. Hi ha una cosa bàsica que descobreixes en llegir-lo. Primer que essent tan gran com Europa sencera i per tant, inabastable, la major part del territori és el tipus de desert interior que es diu «Outback». D'un color vermellós. Venint d'una escala a Bangkok i des de l'avió, un cop has entrat a Austràlia sempre veus el mateix. Hores i hores on una granja està a més de cent quilòmetres d'una altra i el metge ha de fer les visites amb una avioneta.
Però la segona història que em va impressionar del llibre és la dels aborígens australians que van estar a punt de ser exterminats. Fins als anys 70 ni tenien dret a vot ni d'assumir la custòdia dels seus fills si eren nascuts a un matrimoni mixt. Abocats a la vida marginal dels suburbis quan marxaven a les ciutats des de l'interior, la majoria queia en l'alcoholisme. A la inauguració dels Jocs de Sydney i en un gest que es considerava una reconciliació, l'atleta aborigen australiana Cathy Freeman va encendre la flama olímpica i dies després guanyava davant l'entusiasme de tot el país la medalla d'or als 400 metres lliure. Encara va tardar vuit anys en arribar la declaració pública del primer ministre Kevin Rudd demanant perdó a la població aborigen. Enguany els aborígens, la religiositat dels quals es basa en una estreta relació amb la natura com a mare de tot, han aconseguit que la seva muntanya sagrada, Uluru, deixi de ser pujada. Em sap una miqueta de greu. En tenia ganes, però sempre em quedarà el Montgrí.
