La iraniana Ryma Sheermohammadi, col·laboradora de dues Nobels de la Pau com Tawakol Kerman i Shirin Ebadi, participarà el dia 30 en una taula rodona a Girona, sobre «Ser dona a l'Iran», dins del festival Pepe Sales, aquest any dedicat a l'escriptora i cineasta iraniana Forugh Farrojzad.

Com es porta ser dona avui a l'Iran?

La dona té els drets civils molt limitats. Està considerada com la meitat d'un home pel que fa als seus drets. Però les dones iranianes no són en absolut víctimes. Fa poc temps van sortir al carrer sense el vel per reptar un règim que sentencia a 10 anys de presó qualsevol dona que gravi aquest acte i l'enviï a una periodista que se'n fa ressò als Estats Units.

Recordo aquella manifestació.

El contrast és que les dones iranianes tenen els drets limitats i tinguin poder i tanta presència en les protestes.

Potser perquè moltes iranianes tenen carreres universitàries.

En percentatge molt més elevat que els homes! I ara mateix hi ha tres iranianes a la presó, condemnades a 106 anys per haver regalat flors a les dones al metro de Teheran, en el Dia Internacional de la Dona. Amb la cara destapada, és clar.

Unes flors molt cares.

Molt cares. Però si algú és conscient del seu valor com a ésser humà, cap llei ni cap exèrcit el pot trepitjar. Almenys no per gaire temps.

Vostè ja no va néixer a l'Iran.

Els meus pares en van marxar abans que jo nasqués. La meva mare volia parlar sobre principis com la igualtat de la dona. Van marxar a l'Aràbia Saudita.

No és que allà les dones siguin gaire més lliures...

Menys encara, allà als 6 anys obliguen a dur el vel i anar totalment tapades. Però per mi era maco veure com, en les seves classes de costura, la meva mare insistia a les dones saudites sobre la importància d'estar formades i de ser independents. Per mi era un contrast amb les companyes d'escola que als 10 anys s'havien de casar.

Una mare així deu haver-la marcat.

Moltíssim. Jo no em deixo trepitjar per ningú. La meva mare va morir molt jove, crec que per la manera tan apassionada que vivia aquests principis. Tota la seva fita era ajudar a formar altres dones, després d'Aràbia va anar a fer-ho a Kènia i el Pakistan. Amb això vull dir que una societat pot estar mil anys endarrerida, però després arriba gent i impulsa el canvi.

Hi haurà mai pau a l'Orient Mitjà?

N'estic convençuda.

Optimista la veig.

Miri la força que té la societat civil a llocs com l'Iran, l'Iraq, l'Afganistan... Abans era impensable. Cada cop més gent vol canvis, democràcia. El que passa és que als països occidentals no els interessa que hi hagi democràcia en aquesta zona.

Per què?

Quan hi ha guerra, tot es destrueix i les empreses europees venen a reconstruir.

I les americanes.

També. Però a les europees és a les que més els interessa que hi hagi segons quins règims que els poden donar contractes milionaris.

Sempre hi ha diners al darrere.

Sempre. Però afortunadament cada cop hi ha més pobles desperts.

Com pot aspirar Iran a una democràcia si mai n'ha tingut?

La societat iraniana està buscant la definició de democràcia i està aprenent una gran lliçó: cal lluitar pels drets de tots. No només pels meus drets com a minoria, com a dona o com a bahai. La veritable democràcia és que si toquen casa teva, jo surto a defensar-te encara que no sigui del teu grup. És una gran lliçó també per a la societat d'aquí.