El restaurant La Penyora de Girona ha abaixat les persianes després de quaranta anys d'existència. Els responsables, Consol Ribas i Lluís Llamas, opten per finalitzar «el cicle» de l'establiment gastronòmic
La pregunta inicial és clara: per què tanquen?
Perquè tenim ganes de fer altres coses i de tenir més temps lliure per nosaltres.
I què faran en el temps lliure?
Viure (riuen). Ens interessa molt la cultura, en Lluís podrà escriure el llibre de cuina que fa tant temps que diu que vol fer, el festival Pepe Sales continuarà... Seguirem vinculats a la cultura, però més lliures, menys hores, quan vulguem. Casa nostra seguirà oberta a tothom.
Quaranta anys és també el que va durar el franquisme.
Quan vam arribar a Girona i vam veure aquest espai, ens en vam adonar que és un espai màgic.
Tenien pensat posar un restaurant?
No, no, veníem de París, ens acabàvem de conèixer i estàvem enamorats.
Coses que passen.
Encara hi estem. El cas és que vam veure la Devesa, tan verda i tan maca, i vam dir que volíem viure aquí. Passejant, vam veure aquest local. A vegades no esculls tu el local, sinó que el local t'escull a tu. I la màgia hi era, estem segurs que aquest espai ens ha ajudat.
Quin és el secret que un restaurant aguanti 40 anys?
La vocació i estimar les coses en la seva mesura: l'espai, els clients, els aliments. Estimant, ets capaç de crear un ambient especial. Molts han entrat com a clients i han sortit com amics.
Què esperaven, quan van començar?
En obrir la porta ja vam tenir gent per un tub. Hi havia una barra aquí, música a tope, tapes... En acabar el servei, la mare d'en Lluís, que ens va ajudar, va sortir de la cuina i els clients la van aplaudir. I ningú ens coneixia, no érem ni de Girona.
Pensaven que allò duraria 40 anys?
Quan fas un petó a una dona, no esperes passar 40 anys amb ella. L'amor és un repte, però val la pena córrer-lo.
Venint de París no van trobar Girona molt provinciana?
París era un estrès. La majoria de companys de París, francesos, van emigrar cap al sud de França. Girona complia els requisits, era emergent, i nosaltres vam aportar novetat.
Han hagut de fer mai fora algú, del restaurant?
Sí, i tant, i algun periodista (riuen). Molt poques vegades, algun borratxí.
Per què han donat sempre tanta importància a la cultura?
És el vincle que volíem oferir a la gent. De fet vam obrir el restaurant amb una exposició de quadres. Aquest vincle ens ha ajudat a triar una mica el tipus de clientela. Nosaltres som bohemis i ens agrada la gent diferent. Durant 25 anys vam fer aquí unes 10 exposicions de pintura a l'any, o sigui unes 250 en total.
A banda, també s'han implicat sempre socialment.
És que la vida és implicació social. La cultura i el coneixement són el primer pas cap a la llibertat. Érem poc convencionals, i ho continuem essent. Treballar pel teu compte et pot fer passar més o menys dificultats, però a canvi et permet mostrar-te com ets. Segur que per això hem perdut clientela, però serien casos excepcionals, la gent no és tan burra com ens volen fer creure, i li agrada la festa i menjar bé.
