Ferran Vallespinós publica la seva primera novel·la, inspirada en un viatge en veler al Carib i l'accident que va tenir tornant. El protagonista del llibre decideix fer aquest mateix viatge quan li diagnostiquen una malaltia.

Què faria si li quedessin pocs mesos de vida?

Intentar fer tot allò que no he pogut fer per pors o per indecisions. Els somnis s'han de complir.

Què és el que no ha fet?

Personalment, escriure una novel·la després de les meves cinc vides anteriors. Creuar l'Atlàntic, amb dos bojos més, en un veler de 12 metres. A la tornada, quedar-nos sense pal a 1.000 km de l'illa més propera em va omplir d'experiències i em va fer replantejar moltes coses.

Potser ens trobem tots a prop de la mort, que ja tenim aquí el coronavirus.

Podria ser. Motiu de més per inventar una nova vida quan la que sempre hem tingut s'acaba. És el que fa el protagonista de la novel·la quan no està disposat a seguir el destí que una genètica equivocada li té reservat. L'amistat i l'amor es converteixen en la seva taula de salvació.

Ha dit que amb un accident enmig del mar es va replantejar moltes coses. És que va veure Déu?

No vam resar. Vaig pensar en coses més immediates, com agafar aigua, fruits secs i pernil per si acabàvem a la balsa salvavides. Sorprenentment vaig pensar: ha valgut la pena, un navegant ha de creuar com a mínim una vegada l'Atlàntic.

És doctor en biològiques: l'espanta la mort?

Molt. Sobretot pel que deixem de fer: beure el que ens agrada, contemplar una posta sobre el mar, estimar... Tot i que també me la plantejo com una aventura, a veure si hi ha res a l'altra banda, que necessàriament ha de ser diferent del que ens han explicat uns i altres. A més, la mort ens iguala, és l'única cosa que els rics no poden comprar per torçar-la. Encara que es poden conservar en nitrogen líquid com en Walt Disney....

Ha dit que ha tingut cinc vides?

He sigut investigador científic, empresari de medi ambient, polític local, coordinador de polítiques contra el canvi climàtic i aventurer navegant. Vull que la sisena sigui com a escriptor. Soc allò que en castellà en diuen «culo inquieto».

Com canvia algú una malaltia greu?

Bàsicament hi ha dos extrems: lluitar als hospitals amb resultat incert per acabar entregat o bé lluitar com si no existís i viure una nova vida amb intensitat, com fa el protagonista. Ell diu que la vida s'ha de mesurar per intensitat i no per durada.

Però vostè és científic: quina opció agafaria?

Crec que l'opció és al marge de la professió; jo triaria la fugida, ignorar la malaltia, inventar una nova vida. Evidentment, si la malaltia no té solució, en funció del diagnòstic. Si és una cosa curable, tampoc faria el ximple.

Què aporta el mar?

Llibertat, silenci, immensitat, preguntes quan veus un cel ple de llumetes que són altres sistemes planetaris, solitud, companyonia (la teva vida està en mans dels altres), repte continu... i sobretot si erres en la navegació, ho pagues car: no valen excuses. La navegació és objectiva.

És amant de les metàfores marines, com Artur Mas?

En Mas crec que és una mica fantasma, més enllà de passejar-se en iots grans per Menorca a l'estiu. Per més que posés una roda de timó al despatx. Ítaca no existeix; som nosaltres que ens busquem i n'hi diem Ítaca.