Gemma Ruiz va presentar ahir a Girona, en un acte organitzat per la llibreria Geli a la Casa de Cultura, la seva novel·la «Ca la Wenling». La Wenling és una immigrant xinesa que té un negoci de manicures i pentinats, on es troben tota mena de gent i de situacions...

Es fa les ungles a una manicura vietnamita?

No. Sempre me les he fet jo. Quan escric no me les faig, però com que aquests dies tothom m'ho pregunta, me les he anat a fer.

No em digui això, que jo intentava ser original.

Es pensava que era el primer? Doncs no (riu).

Freqüenta almenys perruqueries xineses?

Hi he anat durant el procés d'escriptura. Ja hi anava una mica, abans, a aquests llocs barats, i sempre m'apuntava retalls de diàlegs que sentia o d'escenes que veia. De fet, a tot arreu on vaig -al metro, al carrer, en cafeteries...- sempre apunto.

I a la perruqueria, per descomptat.

Quan anava a la perruqueria o a la manicura, veia una falta d'empatia tremenda, una actitud de la clientela blanca cap a les treballadores asiàtiques, i em preguntava: per què ens hem tornat tan bestiotes de ni mirar a la cara a la persona que tens tocant-te una part del cos?

Ens hi hem tornat o ja ho érem?

Crec que sempre ho hem sigut, només que hi ha llocs on es veu més clarament. A la perruqueria xinesa ho veia, i no és casual ni actitud personal, és construcció cultural. En la mirada estereotipada cap a aquestes noies asiàtiques hi ha classisme, masclisme i racisme.

A més, les perruqueries xineses han de lluitar contra el mite del «final feliç».

Exacte. Aquesta associació de dona asiàtica amb sexualitat imminent ve de l'orientalisme, que és una eina molt útil del colonialisme, que deshumanitza l'altre i així no ens dol tant el que li fem. També en són responsables els grans prohoms de la cultura occidental. I Hollywood, per acabar d'adobar-ho.

Ara li tallaran el cabell gratis, a la perruqueria.

No, no, pago religiosament.

Amb el coronavirus, els negocis xinesos aniran a la baixa?

I miri que s'ha dit pel dret i pel revés que si no has estat a la Xina o a Itàlia, és igual que siguis xinès. Però en canvi ningú diu que no entrem en restaurants italians o que no comprin burrata. I en canvi asiàtics de segona generació, d'aquí i de França, han hagut de sortir amb una pancarta que diu «Jo no soc un virus». És trist.

Hi ha racisme a Catalunya?

Home, i tant, com a tot Europa. I com a tot el món occidental, que es beneficia del racisme per viure bé.

Jo em pensava que els catalans som especials.

No. Els catalans tenim aquest cartell de «Terra d'acollida», que em semblaria fantàstic si en fóssim dignes, però crec que ens falta recórrer molt de camí per ser-ne.

Per què escriu sempre sobre dones treballadores?

Té raó, dos llibres de dos. M'interessa saber la història de personatges que no han estat mitificats ni protagonistes de cap ficció, en el sentit de buscar les seves arrels i els seus perquès. O sigui, d'una manera més complexa. M'interessa anar a buscar els perquès d'aquestes dones, que tenen darrere una història d'immigració. Potser perquè al capdavall tots venim de processos migratoris, el que passa és que tenim la memòria molt fluixa.

El dilluns 9, farà vaga?

No, perquè el dia 8 codirigeixo l'especial informatiu del 8-M, aquesta serà la meva contribució. El cas dels periodistes davant d'una vaga és diferent, sovint no en fem per poder difondre-la.

Ha arribat mai a casa sola i borratxa?

Hi havia arribat, quan era joveneta. Ara no, perquè tinc molta feina i no em puc emborratxar. Això sí, anava amb un bolígraf a la mà així, apuntant al davant per si m'havia de defensar.

Quina arma millor, per una periodista?

Em va venir a idea de la pel·lícula Casino, on Joe Pesci mata un tio clavant-li un llapis. Doncs jo, sola, borratxa, però amb un boli punta fina a la mà. I destapat, que és un matís força interessant.