Hi ha por. Però un està per assegurar que no és la por al coronavirus la que més tenalla els ciutadans. Caminant pels carrers de Girona, no tan deserts com es podria esperar, trobo algun comerç obert, els d'alimentació per descomptat, també una botiga de Vodafone, que ben mirat avui dia es deuen considerar de primera necessitat les noves tecnologies. A l'interior d'una botiga de moda, mig oberta la persiana, observo el propietari, un vell conegut, parlant per telèfon. No sembla una conversa alegre. El saludo amb la mà, des de fora, i espero que acabi, un tampoc no té gaire res més a fer, en un matí qualsevol de pandèmia.

Una treballadora em ve a indicar que no cal que esperi, que la botiga està tancada. Responc amb un somriure que ja ho sé. Potser aquesta és tota la feina que tindrà la noia avui. Acaba de parlar el vell conegut. Li pregunto com ho porta.

-Buf, fatal, noi, fatal. No sé com ens en sortirem.

-Paciència, home -l'intento consolar, malgrat ser conscient que les paraules que es pronuncien als funerals mai no serveixen de res, i que l'escena que estem vivint s'assembla sospitosament a un funeral.

-Paciència no, diners. És problema de diners. De paciència en tinc, i molta, el que no tinc són diners, si durant quinze dies no puc obrir cap de les dues botigues. Suposant que siguin només quinze dies, perquè aquest matí ja deien que potser s'allargarà més.

El problema d'aquest petit empresari és el mateix que tenen avui desenes de milers de petits empresaris a tot Espanya: hauran de pagar els sous dels treballadors, els proveïdors i el lloguer dels locals, sense poder ingressar ni un euro. L'animo més amb un desig que una certesa, explicant-li que el Govern espanyol ha de donar a conèixer les mesures econòmiques per fer front a la crisi, i que potser hi haurà exempcions de pagar lloguers o Seguretat Social. De poc consol serveixo.

- El local de la botiga és d'un particular, a qui pago el lloguer cada mes. He parlat amb ell per telèfon per explicar-li que la situació que estem vivint és d'emergència, que no entren diners.

-S'ha mostrat comprensiu, suposo.

-M'ha dit que no és el seu problema.

Pel carrer no passa ningú. El dia plujós acompanya el primer dia laboral d'estat d'alarma, tornant-lo gris i trist. M'assegura el comerciant que l'últim que deixarà de pagar serà el sou dels seus treballadors, tots amb família: «Abans deixaré de pagar els distribuïdors, això ho tinc molt clar, els primers de la llista són els empleats».

En el moment d'acomiadar-nos, se'ns afegeix el propietari d'un bar restaurant. Empeny un carro de la compra i duu caixes a la mà, però no ve del mercat, sinó del seu negoci.

-Per què haig d'anar als supermercats a comprar res? Millor m'enduc a casa el que tinc al restaurant, que tampoc no ho puc vendre a ningú i es faria malbé -ens explica resignat.

Assegura que si el confinament s'allarga gaire ho tindrà difícil per mantenir el negoci. Marxo i deixo els petits empresaris conversant. Tots dos coincideixen a augurar que el pitjor de tot, molt pitjor que tot el que pugui provocar la malaltia, és la crisi econòmica, grandiosa i implacable, que ens cau al damunt.