En Miquel Soler és «el nano» el futbolista d'Hostalets d'en Bas que viu a Mallorca on es va retirar després d'una llarga carrera a: Olot, l'Hospitalet, Espanyol, Barça, Atlètic de Madrid, Sevilla, Reial Madrid, Saragossa i Reial Mallorca. Segueix vinculat al futbol alternant etapes com entrenador i comentarista televisiu. Vaig coincidir amb en Miquel durant les seves dues etapes madrilenyes. Amb l'amic Joan Cortey de Palafrugell, llavors cònsol general de Girona a Madrid i amb un conegut industrial gironí que sovintejava la capital, també amb el periodista Lluís Falgàs. Hi hagueren àpats, sobretaules i facècies inoblidables però incompatibles, si les explico senceres, amb el manteniment del prestigi que pugui quedar.

Un dels moments més destacables era quan l'amic Cortey amb el seu desparpajo habitual demostrava l'adquisició dels hàbits capitalins amb una autèntica abraçada a la madrilenya i que es convertí en la salutació oficial dins del grup. No és gens fàcil assolir aquesta tècnica en la qual els madrilenys en són mestres absoluts. Sobretot pel que fa al saber encaixar les espatlles acuradament i d'altra banda en els copets a l'esquena, tipus redoble o repique. Anys després, quan en Miquel Soler venia a Girona per Nadal ens va advertir que havíem d'emprar, com a símbol del grup, la denominació mallorquina de l'abraçada tot dient en veu alta: «Una aferrada pes coll!». Així ho fem.

He de dir que la pandèmia canviarà alguns costums absolutament automatitzats i assumits com a normals en les nostres relacions socials. Donar-nos la mà, una abraçada i no parlem dels petons (!) hauran de passar una llarguíssima quarantena. De fet vaig publicar al setembre de 2018 un article que titulava L'abraçada que ara caldria revisar de dalt a baix. Fou arran que l'Ajuntament de Madrid decidís que el logotip turístic de la ciutat sortiria d'una escena parcial del conegut quadre El Abrazo del pintor valencià Juan Genovés. Un quadre que havia servit a l'any 1976 per a un cèlebre cartell polític d'Aministia Internacional.

Malauradament Genovés va morir fa unes setmanes, pocs dies abans de complir 90 anys. Home d'esquerres i molt compromès políticament a través també de la seva pintura, la qual tingué un gran ressò internacional. Formava part d'una penya, Tirant lo Blanc, de valencians residents a Madrid.

Un cop a l'any, el 14 d'abril, aniversari de la proclamació de la Segona República espanyola, obrien la convocatòria a altres assistents. Jo mateix hi vaig anar en algunes ocasions. A una d'elles ens vàrem asseure de costat. Era extrovertit i animava molt el sopar. Discutia de futbol i de resultats i alineacions històriques del València FC, del que era un gran seguidor, amb una persona imbatible en coneixements futbolístics, el periodista esportiu Julià Garcia Candau. Avui El Abrazo és més que mai un record del passat en un sentit tan simbòlic com literal.

El doctor Anthony Fauci, que és el Fernando Simón dels Estats Units ha declarat que la humanitat hauria de començar a plantejar-se la supressió definitiva de l'encaixada de mans perquè es la principal causa de transmissió de qualsevol mena de virus, molt especialment del que estem patint. Afegeix que si no ens trobem en una situació que permeti, en un despatx per exemple, netejar-nos les mans, fer l'encaixada i després tornar-nos a desinfectar hauríem de plantejar-nos una nova opció com una petita reverència, tal com fan els japonesos.

Ben mirat les reverències semblen poca cosa però poden ser útils. Com ho explicava Orson Welles qui, al setembre de 1946, era a un hotel de Venècia intentant convèncer un inversor rus perquè posés diners a la seva següent pel·ícula, La dama de Shangai. Churchill era al mateix hotel i en sortir del menjador, identificant Welles, li va fer una petita reverència. Això va tenir un efecte immediat que Welles va agrair a Churchill quan el va trobar a la platja. Aquell lleuger cop de cap havia impressionat tant al rus, admirador de Churchill, que pràcticament havia ja decidit finançar-lo. Al vespre en sortir novament del menjador, Churchill va rematar la jugada. Orson Welles sopava amb el rus, el polític britànic s'hi va acostar i en comptes d'un cop de cap, va fer-li una reverència com si fos la reina d'Anglaterra.

Pel que fa a donar-nos la mà sempre ens quedarà, com a darrera opció, el que va fer al 1915 l'escriptor barceloní Albert Llenas, personatge famós per les seves ironies quan el metge li va comunicar que li quedaven poques hores de vida. Va agafar-se la mà esquerra amb la dreta tot dient: «Passi-ho bé senyor Llenas!». Aquesta anècdota ha acabat essent més famosa que tota la seva obra completa junta.