Diumenge passat acabava el meu article obrint un fil que avui seguiré. Va d'espies. Tot arran que ara fa una dotzena de dies esmorzava al bar de sota casa, a Madrid, amb la notícia de l'espionatge al president del Parlament, Roger Torrent, a través del seu telèfon mòbil . D'això en vaig escriure fa set dies. Entre xurro i xurro, com pertoca a la capital, em dirigeixo al cambrer de la barra amb la pregunta que considero adient: «¿Paco, qué sabemos del general?».
El general es va retirar fa anys com a coronel pero el nomenaren general honorari «con la paga de coronel jubilado, eh», em va explicar un dia. Molts matins el veig al bar prenent un café, sempre encorbatat i elegant. El cambrer m'informa que no tardarà, dons l'ha vist voltar per fora. Quan entra, ens saludem afectuosament (li dono com sempre el tractament protocolari, que sé que li agrada) i ens possem al dia de la pandèmia. Li ensenyo la portada d'El País amb la notícia de l'espionatge a Roger Torrent. No he de preguntar.
«Esto es exactamente lo que piensas que es».
El general va aparèixer, entre d'altres, en un article que vaig publicar l'any 2013 titulat Els espies que he conegut. Avui, després d'anys de cafès compartits, eixamplo la història. Aquesta comença quan cau a les meves mans el llibre La CIA en España, llavors només editat a Cuba i anys després a Espanya, escrit per un periodista especialitzat en investigació de temes sensibles, Alberto Grimaldos. Fullejant-lo descobreixo en un paràgraf una informació inquietant. Durant els darrers anys del franquisme i principis de la democràcia, la seu madrilenya de la secció de contraespionatge (els que espien els espies estrangers que pul·lulen per les espanyes) estava situada en un discret pis del número 49 de l'avinguda Menéndez Pelayo. I era un fet sensible, per a mi, perquè és, paret per paret, la casa veïna.
L'actitud normalment extrovertida del porter de la finca del cantó es va transformar en una reserva absoluta en el tracte a les següents setmanes, quan li vaig preguntar pel tema. El canvi fou notable. Afortunadament, solia coincidir al cafè matinal amb un veí advocat, especialitzat en importadors xinesos instal·lats en un gran polígon industrial del sud de Madrid. A vegades l'advocat consultava alguna cosa a un senyor. Era el general. Aviat començàrem a saludar-nos. Vaig tardar encara un temps en saber, casualment, que el «nostre» general havia treballat al servei de contraespionatge dels serveis secrets espanyols, instal·lat a la casa veïna, i va acabar comprant un pis al barri.
Un dia vaig preguntar directament i es va obrir. Ho feia amb una certa rancúnia. Mai ha portat bé la dependència, per a ell humiliant, que dels Estats Units ha tingut Espanya. Durant els seu temps als serveis secrets veient com la CIA i l'ambaixada americana els tractava com si fossin com les minyones que surten a les pel·lícules de Cine de Barrio dels anys seixanta. Al matí treballaven i cobraven el seu sou de l'exèrcit espanyol. Horari de 8 a 15. A la tarda els pagava en negre la CIA. Venia cada mes un empleat de l'ambaixada americana i repartia sobres a cadascú en metàl·lic. Entre 5.000 i 25.000 pessetes de l'època. Els americans feien i desfeien.
Mentrestant, aquí ve la part divertida, intentaven localitzar espies estrangers. Utilitzaven forats als arbres del parc del Retiro, que és davant mateix, per retirar els missatges dels seus contactes. Tenien també llogats carteristes perquè seguissin als espies detectats. A canvi de la seva feina, «netejant» la cartera, maleta o el bolso del personatge, els donaven barra lliure per actuar durant unes hores en un tram de «metro». Era la seva retribució. Els netejats passaven a ser els infortunats viatgers. Si els detenia la policia, donaven un telèfon i tal com havien entrat per la porta sortien en una estona. Cefrtament els mètodes s'han modernitzat.
Al cafè de fa uns dies es va parlar poc de l'espionatge a Roger Torrent: «Esto de Pegasus tiene que ser caro, como mínimo medio millón del dólares para comenzar a hablar». Em va posar feina per a l'estiu. Que llegís la transcripció de les gravacions del president Nixon sobre Espanya, ara desclassificades, per adonar-me que Franco, Carrero Blanco i després el rei Joan Carles eren els masovers dels americans. No m'enrecordava del seu ascendent gallec (i ho entendran per la seva resposta) quan, en despedir-nos, li preguntava què hi havia de cert amb la Corinna, el Rei emèrit i el grapat de milions que van i venen.
- Uiii... Si te dijera la verdad te estaría mintiendo.
