Ahir era el Dia Mundial del Càncer de Mama. La periodista Isabel Franc el va patir, el va superar amb una mastectomia i explica la seva experiència en la novel·la gràfica «Alícia en un món real», amb dibuixos de Susanna Martín. Aquest novembre s'estrena la versió teatral del llibre

Avui (ahir per al lector) és el dia del càncer de mama: se l'ha de felicitar?

Amb aquestes efemèrides soc bastant crítica. Em sembla bé que hi hagi això i que se'n parli, però aquest merchandising al voltant de color rosa em fa una mica d'urticària

Costa despullar-se com ha fet?

Soc escriptora, i quan a les escriptores ens passa una cosa, l'escrivim. No tenia especial interès a fer una catarsi, simplement és que en ser el de l'escriptura el meu món més proper, em deien que fes alguna cosa sobre el càncer, amb el meu sentit de l'humor. Vaig pensar quin era el llibre que voldria llegir jo. I com que soc fan de la novel·la gràfica, el vam fer així.

En què li va canviar la vida?

Sobretot l'any que has de fer el tractament la vida et canvia radicalment. Però no cal dramatitzar tant, a la vida sempre passen coses, miri la pandèmia. Em molesten les metàfores bèl·liques que si lluita, que si batalla... No ens prenguem la vida com una lluita, sinó com un viatge en què passen coses: tempestes, calma, etc.

Va ser dur, mirar-se per primer cop al mirall, sense un pit?

No, la veritat és que no, el cos canvia també amb l'edat. És més dur veure'm ara, amb les arrugues (riu). Vaig pensar que hauria sigut pitjor perdre un braç. Hi ha tota la història amb l'estètica femenina, com si perdent un pit perdessis part de la feminitat, i és mentida.

No se li ha enfadat ningú? Alguns retrats no són gaire afavoridors...

He, he, « A lo hecho, pecho», que diuen. El que m'emociona és la gent que em diu que ho ha llegit i s'hi sent identificada, la resta no té més importància.

Les amigues carregades de bones intencions i consells són una llauna?

No ho són, el que passa és que la gent se sent molt impotent. Quan em van donar el diagnòstic, era jo qui deia «no passa res, no t'amoïnis», els consolava jo. Com que volen ajudar i no saben com fer-ho, sempre et donen el consell que va anar bé a la cunyada, a la veïna, etc. Són aclaparadores, però també és molt entendridor.

A més, reflecteix el món del lesbianisme.

El llibre reflecteix la meva situació sense una família al darrere: soltera i lesbiana. Les amigues funcionaven com a família. Primer ho volia explicar des del punt de vista d'una dona heterosexual, amb família, rentadora, etc., però vaig decidir reflectir el meu cas, així visibilitzava de passada aquesta situació.

Ha conegut molts xarlatans?

He conegut de tot. El que molesta és que entres en aquest engranatge mèdic i et sents infantilitzada, perquè no tens els coneixements i has de fer tot el que et diuen sense protestar, sense saber res, sense saber si hi ha alternatives, etc. Com a mínim que et donin altres mètodes i possibilitats. A mi em va ajudar molt fer acupuntura i alimentar-me bé. Hi ha molts problemes complementaris i no es poden deixar de banda. Que se'm permeti, si no opinar, almenys informar-me.

Per què va preferir un tatuatge a una pròtesi... o a res?

Del que no tenia ganes era de tornar a un quiròfan, i ara per motius estètics. Per què hem de tenir cossos perfectes? No hi ha cossos perfectes, i si algun s'hi considera, és perquè hi ha un cànon. El meu cos ara és aquest i jo volia lluir-lo tal com era, i fent topless com sempre havia fet. Una amiga em va parlar del tatuatge i em va semblar bona idea.

I es fa una sargantana...

M'agraden molt, les sargantanes. Li vaig dir a la tatuadora: «No em tapa la cicatriu» i va respondre «no ha de tapar, sinó decorar la zona». Això em va encantar. Tenim el cos que tenim i el podem mostrar tal com és. El tatuatge és una invitació a la gent que miri. Igualment miraran, de gairell, amb morbo: «Què li falta?». Doncs mira-ho i accepta-ho. És una forma d'embellir la zona.

Encara hi ha qui creu que una dona amb un sol pit és menys dona?

Home i tant, sin tetas no hay paraíso. Vaig participar en una exposició de fotos de dones amb mastectomia. Volien titular-la Seguim sent dones. Per què havíem de reivindicar una cosa que no havíem deixat de ser? Em van dir que aleshores posés jo el títol. I el títol va ser L'orgull de l'absència. No estic orgullosa d'haver perdut un pit, però sí de mostrar el meu cos tal com és.