Aquests dies he recordat Eugenio, el gran humorista que les noves generacions han anat descobrint via internet. El vaig conèixer gràcies a un amic comú, en Pere Parals, fundador del König, la companyia de bandera a Girona com ho és la British Airways al Regne Unit. Un dels seus acudits més genials és el del «mucho ruso en Rusia», «muy buena la ensaladilla rusa», o «muy buenos los polvorones». Aquesta darrera frase la pronuncia un andalús de Sanlucar de Barrameda a un rus que ho sap tot d'Espanya, Andalusia o la província de Cadis, quan coincideixen en el tren transsiberià i li diu que va néixer l'estepa. Evidentment un acudit no té cap sentit si no és declamat amb gràcia i en aquest cas, amb l'estil únic d'Eugenio que convertia en genials els acudits que, en boca d'un altre, són dolents de solemnitat. Com és el cas d'aquest, amb l'absurda confusió entre les extenses planes de l'estepa russa i el simpàtic municipi sevillà d'Estepa.
Podia haver titulat aquest article l'«Ensaladilla russa», però ja ho vaig fer ara fa cinc anys. En feia 40 de la mort de Francisco Franco. Vaig fer un joc de paraules respecte a això perquè poques setmanes abans de l'aniversari jo havia trobat la filla de Franco, Carmen, menjant una ensaladilla russa amb dues amigues a la barra d'una coneguda marisqueria madrilenya. Una de les ensaladilles amb més prestigi de la gastronomia local. Duia un llarg abric de visó, però mai prou llarg per acabar escombrant al seu pas els caps de gamba i les tovalloletes de paper que, no sé per quina raó, alguns llencen vulgarment a terra. L'ensaladilla russa que menjava Carmen Franco, batejada nacional en algunes èpoques probablement per agradar a algun jerifalte, em va donar peu a parlar dels anys transcorreguts d'ençà de la mort del seu pare.
En tot això pensava quan comprovava que el més destacat que s'esmentava en els mitjans de comunicació, arran de les detencions i registres domiciliaris efectuats aquesta setmana a Barcelona, era la vinculació amb una operació gestionada prop del Govern rus per polítics i empresaris independentistes catalans i que facilitaven l'arribada de 10.000 soldats russos al Principat per donar suport a la proclamació d'independència. El mateix jutge, a la seva interlocutòria, sembla donar per bona aquesta possibilitat i manifesta que es va estar a punt, pràcticament, d'enfrontar bèl·licament Rússia i Espanya. L'ambaixada russa a Madrid va arribar a fer, via Twitter, una resposta humorística dient si amb 10.000 soldats en farien prou i la notícia judicial amb la resposta russa ja està circulant internacionalment.
Del Govern rus es pot esperar gairebé tot ara mateix, poca broma, perquè estan darrere de totes les conspiracions i manipulacions possibles (eleccions presidencials americanes 1996) però només llegint la investigació que va publicar el diari El Periódico ara fa un any, enviant fins i tot un periodista a Moscou, es liquidava el tema. Aquest relat periodístic inclou el moment en el qual, en una reunió que es va donar per acabada per Carles Puigdemont dos minuts després del seu inici, aquest va descobrir que l'anunciat enviat del govern rus era en realitat un agent comercial de Sant Vicenç de Castellet. Em fa pensar en aquells empresaris que volien comprar clubs com el Getafe i el Palafrugell i es presentaven a la llotja amb un presumpte xeic àrab, un jove alt i guarnit de la manera àrab que en realitat era un cambrer d'una pizzeria de nacionalitat brasilera!
Durant la meva primera etapa a Madrid vaig tenir alguns contactes amb personal del departament de premsa de l'ambaixada, llavors encara soviètica, perquè encara existia l'URSS i Gorbatxov acabava de ser escollit líder del país. Tot just es començava a parlar de la perestroika. La seva obsessió era sempre demostrar als periodistes que ells no tenien cap relació amb ETA. L'ambaixador Yuri Dubinin convidava a recepcions i actes culturals els periodistes on sempre ho deixava clar. En realitat, el que el Ministeri de l'Interior espanyol sospitava és que els soviètics estaven darrere d'algun dels grans conflictes de la duríssima reconversió industrial que es vivia a Espanya. Buscaven una certa desestabilització en uns moments en els quals el Govern socialista plantejava el referèndum per la plena incorporació a l'OTAN que havia promès el PSOE al seu programa electoral, però per marxar de l'organització atlàntica.
També t'advertien que qualsevol soviètic que coneguessis a actes comercials, periodístics o culturals a Madrid era, amb tota seguretat, un espia. I a la sala de premsa del Congrés dels Diputats alguns companys de curioses i minoritàries publicacions tenien la fama de servir algun servei secret, nacional o internacional. És el primer que m'advertiren alguns veterans el primer dia que hi vaig entrar.
