«L'home no té en compte el seu cos, el posa molt en crisi»

Hem de començar per reconèixer que és mentida que homes i dones siguem iguals?

És mentida que siguin iguals en el seu cos, la seva biologia i la seva psicologia, però som iguals en drets.

Per què la medicina no té en compte les necessitats de les dones?

Perquè sempre s'havien estudiat els homes, inclús a classe d'anatomia les figures eren només masculines. Es considerava que això ja incloïa les dones, i no era necessari saber si patim els mateixos símptomes amb la mateixa malaltia, si teníem les mateixes malalties i si les medicines evolucionaven igual.

I no evolucionen igual?

No, per exemple hi ha antibiòtics més o menys eficaços segons el dia del cicle menstrual. També actuen diferent els sedants i els antidepressius que tant agraden de donar a les dones.

A les dones més que als homes?

És més probable que una dona rebi un sedant o un antidepressiu, que no que es busqui què li passa, i això, ignorant que el cos de la dona ho metabolitza diferent i potser en tindria prou amb mitja dosi. Ara se sap que la primera causa de mort natural en les dones és cardiovascular, mentre que en els homes és el càncer. Però fins no fa gaire s'ignorava, i quan no se sabia què tenia una dona, se li receptava l'antidepressiu. A Espanya es donen cinc vegades més antidepressius a les dones que als homes i el doble de tranquil·litzants i ansiolítics.

Potser es deprimeixen més i es posen més nervioses...

Per moltes dones és una heroïcitat sobreviure en una societat androcèntrica, podríem estar ben bé depressives i ansioses (riu). Però en absolut la salut mental de la dona és inferior o més feble que la de l'home. Més aviat hem tingut molta resistència enfront de les dificultats.

Igual que hi ha pediatres, hi hauria d'haver metges específics per a dones?

Crec que no. Per exemple, l'especialitat on les dones asseguren haver-se sentit més maltractades és en la ginecologia, i això que són especialistes que només tracten dones. Però a totes les especialitats hauria d'haver-hi una mirada diferent cap a les dones.

Almenys amb la covid tenen sort, afecta menys a les dones.

Afecta més a les dones, el que passa és que n'ingressen menys a l'hospital, i l'evolució de la malaltia és pitjor en els homes.

Són més fortes?

Davant de les infeccions, sí. Per això vivim més anys.

I davant la vida?

La dona sempre ha viscut més al costat del seu propi cos i de la realitat. Potser perquè donem la vida. Els homes viuen fora del seu cos. L'home no té en compte el seu cos, el posa molt en crisi: corre, es mata en moto, fuma, es droga i després beu per resoldre els conflictes.

Errr... jo no tinc moto.

He, he, i l'home demana molt poca ajuda, això forma part del patriarcat. Els homes també són víctimes del patriarcat perquè per la seva culpa no tenen una bona relació amb la seva salut. Sempre arriben ja tard a l'hospital, quan estan a les últimes.

Mala cosa, en una pandèmia.

Tot enfrontament amb la realitat, com ara una pandèmia, que es mira des d'una òptica molt petita, creient que les coses es resoldran al menjador de casa, no es resoldrà. Cada cop més, calen aliances amb la resta del món.

El culte al cos ha deixat de ser cosa només femenina.

Sí, cada cop més és cosa dels dos sexes. La salut hauria de ser el conjunt d'activitats que fem per sentir-nos més vius, més vitals, en totes les etapes de la vida. No ser admirats pels altres. I sí, hi ha dones que m'ho diuen: «Desitjo que em mirin».

Ja que tinc aquí una feminista que va ser diputada: a la política hi ha tant assetjament com sembla, o és només als partits independentistes?

(Riallada). M'ha sorprès molt el que va sortint. Potser abans hi havia casos i no sortien. Jo no en vaig viure cap cas, ni tampoc em vaig sentir menystinguda per ser dona.