Potser tenien raó els representants dels treballadors del sector de l'oci vinculat a les sales de joc en el sentit que seguien essent l'única activitat diürna urbana que continuava tancada «sense cap justificació sanitària i econòmica». A partir d'avui, però, el Govern de la Generalitat ja ha decidit aixecar algunes de les restriccions, entre d'altres les del joc, tot i que amb certes limitacions.

La pandèmia ha afectat no només l'oci nocturn, sinó tota aquella activitat que pot considerar-se zona de risc. Amb poques dades comprovables de certeses epidemiològiques han llepat per aquesta via comerços, restaurants, bars, bingos i un llarg etcètera d'establiments que, tot i assegurar els paràmetres de seguretat establerts per les autoritats, han vist com se'ls obligava de facto a abaixar persianes.

Pel que fa, però, als negocis vinculats al món del joc, el virus segurament més letal és el que ha llençat en forma de llei el ministre de Consum del Govern d'Espanya Alberto Garzón. Ha coincidit en el temps, però l'arrancada de la nova normativa per frenar la incentivació de la ludopatia s'ha començat a obrir pas de la mà d'un polític de verb fàcil que ha decidit tirar endavant una proposta que intenta posar límits a l'actual disbauxa. Així, fa pocs mesos el Consell de Ministres donava llum verda a un reial decret que regulava la publicitat de les apostes esportives limitant-la a la franja d'entre la una i les cinc de la matinada bo i restringint l'ús de personatges públics per a la promoció d'aquests negocis. Per primera vegada, sembla que algú s'ha pres seriosament aquest greu problema que està afectant un nombre cada vegada més elevat de persones que cauen en el parany d'aquest trastorn psicològic que Fiódor Dostoievski va plasmar a la seva novel·la El jugador, on el personatge Alekséi Ivánovich queia en l'addicció al joc per amor a una estimada.

El ministre Garzón ha començat a posar-hi ordre però segurament no serà gens fàcil iniciar la corba descendent al foment d'una addicció que mou cada any a Espanya 41.000 milions d'euros, genera 1.700 milions en impostos i no ha parat de créixer. En aquest sentit, en els darrers anys l'entrada de les apostes en línia en el món del futbol, però també en altres modalitats esportives, ha representat un auge espectacular mercès la facilitat en l'accessibilitat i l'anonimat, un fenomen que, segons estudis recents, ha afectat principalment els joves d'entre 18 i 25 anys. La nova normativa segurament privarà molts clubs de futbol -el Girona FC, per exemple- del seu patrocinador, ja que la moratòria del decret s'acaba el juliol de l'any vinent i, per tant, caldrà buscar les virolles en un altre cistell.

Tot i que tant l'Estat com la Generalitat afavoreixen jocs d'atzar perquè a través d'ells fan calaix extra, és saludable que s'adoptin mesures per parar el creixement desmesurat de tanta gent que pateix aquesta malaltia vinculada amb les apostes compulsives. Segurament no s'eliminarà el mal, però suposo que almenys es podran contenir alguns dels seus efectes nocius.

En aquest terreny de la ludopatia expansiva la ciutat de Girona ha tingut les seves històries amb les sales de bingo. Actualment, només funciona la del Pont de la Barca a l'espera de si es concedeix permís per obrir-ne un altre al local de l'antiga discoteca La Catedral al polígon de Mas Xirgu. Cal recordar, però, que no van funcionar ni el dels Cinemes Catalunya del carrer Emili Grahit ni el de la Gran Via, que es va autoritzar perquè els impulsors de la proposta van argumentar que la gestió d'aquell negoci havia de ser la taula de salvació del Girona FC en un temps en què els greus problemes econòmics posaven en dubte la continuïtat del club. El resultat de tot plegat va ser que, en poc temps de diferència, ambdós varen acabar tancant portes. A diferència del futbol, doncs, en aquest cas millor quedar-nos fora de joc!