Una de les distraccions de la meva Setmana Santa ha estat seguir el que envoltava la celebració del partit de classificació per al mundial de Qatar entre les seleccions d'Espanya i Kosovo, guanyat pels de Luis Enrique per 3-1. El fet noticiable, més enllà del resultat, foren els equilibris de l'organitzador del partit, la Federació Espanyola de Futbol, per intentar no dir Kosovo a Kosovo al camp, anuncis o Twitter . Tasca a la qual es varen afegir els responsables de la realització televisiva posant les inicials del país visitant amb minúscules o emprant durant la narració frases com «el equipo rival de España», «el combinado de la federación kosovar», etc., etc. Sempre hi ha passerells que es creuen entusiàsticament l'avantguarda dels interessos d'estat i l'acaben deixant en evidència. I a més sense cap efecte pràctic positiu. Feina inútil.

L'origen del problema és que Espanya no ha reconegut la independència de Kosovo. Té tot el dret a no fer-ho, en l'exercici de la seva sobirania, igual que altres 4 països de la Unió Europea: Xipre, Eslovàquia, Grècia i Romania. El mateix dret que tenien els altres 23 països dels 27 de la Unió Europea que sí que ho van fer, i d'un centenar d'altres parts del món, com els Estats Units. Això sí, a diferència d'altres països opositors a la independència, Espanya no té interessos a la zona, cap. Excepte en una cosa, que el seu reconeixement no doni idees a altres, com a Catalunya. Res més. Certament la independència de Kosovo fou unilateral respecte de Sèrbia, estat del qual formava part. Però després d'una guerra, la repressió civil castigada per l'OTAN amb el bombardeig preventiu de Sèrbia i de deu anys d'administració per part del territori per l'ONU i la UE, bona part de la comunitat internacional va animar Kosovo a fer el pas. Una situació totalment allunyada del cas català.

Res a veure amb Catalunya, però... el que hauríem de salvar és mirar de no fer el ridícul. Ja ho deia Tarradellas quan negociava amb Suárez la restauració de la Generalitat procedent de la seva austera vida a Saint Martin-le-Beau. En la política es pot fer tot menys el ridícul. Ho va dir també el General De Gaulle, president francès, quan el 1963 va comprovar que el bloqueig de Mònaco a les fronteres terrestres i per via marítima amb un bon nombre de vaixells de guerra, arran d'un conflicte per temes d'impostos amb el principat, era motiu de desfermada conya internacional. Evidentment va retirar el bloqueig perquè, si realment encetessin una guerra contra Mònaco, amb una dotzena de gendarmes n'haguessin fet ben bé prou. I si els hagués acompanyat Louis de Funès, de sobres!

En aquestes qüestions de l'interès d'Estat els veritables responsables solen llençar la pedra i amagar la mà per estalviar-se qualsevol ridícul. En aquest sentit, tinc dues anècdotes de la meva etapa a la televisió pública prou aclaridores. La primera és quan es va entrevistar a Los desayunos de RTVE Peter Caruana, primer ministre de Gibraltar, colònia britànica al penyal, decisió impecable dels serveis informatius considerant interessants les seves declaracions. Anunciada l'entrevista, trucaren del Ministeri d'Afers Estrangers espanyol perquè es cancel·lés la invitació. Evidentment demanant que TVE al·legués raons tècniques i de programació en comunicar al convidat la cancel·lació i es protegís el ministeri negant pressions polítiques. No va colar i el senyor Caruana va seguir convidat. El mateix ministeri que ara amb el tema del partit de Kosovo afirma que no hi ha intervengut i que senzillament es va limitar a fer algunes recomanacions de protocol i que la Federació i TVE varen fer el que els va semblar oportú. El de sempre.

La segona té a veure amb la Casa Reial espanyola i qui llavors era presentadora de la segona edició del Telediario de TVE, Letizia Ortiz, avui reina d'Espanya. Dies després de l'anunci oficial de l'enllaç, va venir a TVE a acomiadar-se. Jo hi era, de fet li vaig signar la liquidació. Durant un contacte amb la premsa de Felip i Letizia, aquesta havia dit que desitjaria no donar per acabada la seva carrera periodística i que li agradaria fer un programa a TVE sobre la cooperació espanyola al món. Immediatament ens arribaren les pressions de personal important i secundari de la Casa Reial, al·legant un interès general perquè no es fes i sobretot que fos la mateixa TVE i no pas ells qui li traiés la idea del cap. Evidentment, tot per l'audiència, la idea de Letizia Ortiz ens va semblar estupenda. Malauradament mai va tirar endavant.