L'incident diplomàtic durant la visita al president turc Erdogan per part del president del Consell Europeu Charles Michel i la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen, quan el protocol va privar d'una butaca a aquesta darrera, situant-la a un sofà més allunyat ha tingut una enorme repercussió i l'he seguit amb curiositat. A les imatges es comprova el malestar de l'afectada amb un «ehem...» ben sorollós quan es troba sense seient i els altres dos espaterrats a les úniques dues butaques. Les interpretacions han estat nombroses: desídia europea pel protocol, enfrontament entre el consell (els caps d'Estat i de govern) i la comissió (el govern europeu), un gest d'Erdogan cap als islamistes per situar a Von der Leyen, per ser dona, a un lloc secundari (hi ha un precedent d'una reunió d'Erdogan amb els anteriors líders europeus Tusk i Juncker asseguts tots tres a butaques idèntiques), etc.
M'ha interessat sempre conèixer sobre la diplomàcia. L'entenc com un art polític que pretén d'una forma subtil, sensible i respectuós acostar-se als altres. Cercant poder explicar els teus arguments a un tercer lluny de la vulgaritat de la política domèstica. El protocol resol tècnicament aquesta relació. És el que ajuda a visualitzar on està el poder i la representació. I a vegades ha de ser, a més de subtil, molt dur. Ja ho deia el Papa Francesc: la diferència entre un terrorista i un cap de protocol és que amb el primer es pot negociar i amb l'altre no.
Jordi Pujol durant la seva presidència va potenciar el paper del protocol aconseguint un notable posicionament polític de Catalunya quan ell era, administrativament, només el president d'una autonomia d'Espanya com les altres setze i per tant, el punt de partida pel que fa al protocol exercit pels que t'anaves trobant arreu del món. Jo era, ben jovenet, a la inauguració de l'exposició antològica de Dalí a Madrid del 1983 quan es va produir un incident protocol·lari extrem. Pujol va arribar amb el banderí de Catalunya al cotxe oficial i el llavors cap de gabinet de Felipe Gonzàlez, que era Julio Feo, indignat, va intentar sense èxit situar Pujol a segona fila per rebre els reis. Mentre engegava a dida (de fet la frase exacta era més contundent) al llavors al conseller conseller de Cultura, Max Cahner. Un protocol prèviament pactat hauria evitat el problema perquè una manera de protestar es no acceptar-lo i no anar-hi. Si cal tensar, s'ha de fer abans.
Ho he tingut encara més clar quan he decidit fullejar novament «A la table dels diplomats». És una deliciosa i erudita publicació amb dibuixos, fotografies, documents, menús, llistes i ubicacions de convidats d'àpats d'Estat que s'han preparat a França pels seus convidats més il·lustres al llarg dels temps. Buscant hospitalitat, millorant relacions i estalviant nous conflictes.
Hi apareix Tayllerand, el polític i eclesiàstic francès considerat un dels pares de la diplomàcia contemporània i autor d'una frase essencial: «No es pot fer bona diplomàcia sense bons dinars». El nostre Carles Fages de Climent també ho apuntava en un dels seus mítics epigrames que no se si és dels de veritat o dels que se li atribueixen : «No fa discursos bons qui no s'atipa de cigrons».
L'episodi turc ha estat qualificat com a «sofagate». Quan a un conflicte li posen nom propi és que pot durar. He consultat alguns amics que hi entenen. Consideren que es una barreja de desídia europea, aquesta tonteria de no valorar prou algunes coses que es consideren antiquades com les formes, una certa vocació de «happy passarell». També una notable mala intenció turca. Disposen un dels protocols més durs i exigents del món, hereus del que això representava a l'imperi otomà. Una mica de tot. Ni s'han aconseguit els objectius que es buscaven i les relacions amb Turquia i dins d'Europa mateix han empitjorat.
Que lluny ens queda aquella mítica escena del sofà. Quan a l'obra de José Zorrilla, don Juan Tenorio s'acosta a doña Inés, estesa al divà : «No es cierto, Ángel de amor/ que en esta apartada orilla/ más pura la luna brilla/ y se respira mejor?». Ah... quines ganes tinc de viatjar com abans i tornar a Sevilla recorreguent aquells escenaris de l'obra fins arribar a Santa Cruz, a Casa Román, davant del carreró Justino de Neve on va néixer el Tenorio, diuen. Quin pernil, senyores i senyors, no sé com els trien. A prop, fa anys hi vaig trobar Ferran Adrià. El nostre diàleg fou breu i definitiu. «Ja sé on vas», va dir un. «Ja sé d'on vens», va dir l'altre.
