La premsa de Barcelona publica habitualment un recordatori de les persones mortes un any abans. Fa unes setmanes l'espai que ocupa aquest anunci et deixa glaçat, multiplicat exponencialment respecte del que era abans habitual i dona una magnitud real, amb noms i cognoms, de la tragèdia. Ara fa exactament dotze mesos estàvem tancats a casa escoltant els plans del Govern per a la desescalada que començaria al maig. No cal afegir que aquesta desescalada encara continua avui mateix amb els alts i baixos i retrocessos que tots coneixem i patim.
No tinc clar si aquest ha estat un any més o un any menys de la nostra vida. Diríem que menys per ser pràctics. Hi ha hagut canvis laborals, socials, econòmics o de salut que es quedaran per molt temps. Tot ha anat molt de pressa, però queden els records i les pèrdues. El vespre en què per escriure un article (La ciutat deserta) vaig demanar permís per voltar en la solitud de Girona. Màgic. O el colpidor plujós matí d'abril en què vaig trobar un gironí, només conegut de vista i de saludar-nos algun cop, a qui vaig considerar que devia acompanyar una estona de conversa i em va explicar-me que venia d'enterrar en solitud la seva mare.
Però també en aquest any he viscut moments entranyables. Com el dia 5 de gener, quan la cavalcada fou substituïda per altres actes paral·lels. Una trentena d'escamots de carters i patges reials recorrien els barris i carrers de Girona. En vaig trobar un parell a prop de la Salle. Poc després jo girava cap al carrer Lorenzana quan, de cop, d'un portal, sortia el cap d'un nen de tres anys amb el seu barnús i el fanal a la mà. Em va preguntar ben decidit, però també neguitós per si havia vist els Reis a prop. Li vaig contestar que tornaria enrere fins a la cantonada a veure si hi eren. Uns minuts després vaig trobar un parell de patges que, ben amablement, acceptaren regalar a la criatura aquell gran moment que vaig seguir a distància.
Content, li ho vaig explicar a un bon amic, Xavier Serra Sambola, economista i emprenedor gironí, president dels Manaies, també responsables de la cavalcada i d'atendre els Reis Mags a Girona. El vaig felicitar per la magnífica manera que havien resolt el drama, donant una resposta d'il·lusió a tota la mainada, quan dies abans no estava clar que es podria fer. Aquell dia ja em va explicar que veia gairebé impossible la processó de la Setmana Santa d'enguany. Fa dotze mesos fou un homenatge sonor amb molta gent posant als balcons la música que acompanya els Manaies emesa per Ràdio Girona. Fa unes setmanes un senzill testimoni, sense públic, a les escales de la Catedral.
He quedat amb en Xavier Serra a fer un cafè perquè m'expliqui com es viu el seu mandat sense cavalcada ni les sortides dels Manaies per Setmana Santa. És un gironí de socarrel. Ideològicament, molt gironí, després, el que ell vegi. El Girona FC tampoc mai falta. Pensava que havia arribat als Manaies a través de la seva família materna. Per exemple, el seu avi Ignasi Sambola, metge otorrino i col·leccionista filatèlic. Doncs no, li vingué per la banda Serra, el seu pare el va instruir en el gironisme i el va acompanyar a practicar-lo. Apuntat als Manaies des de petit, des dels 14 anys surt a la cavalcada, primer com a timbaler i acabant com a «vi-rei», cosa que lamento dir només entendran els entesos en la màgia de l'esdeveniment. També desfilava amb les vestes i com a manaia en les sortides extraordinàries fora de Girona.
Però vet aquí que després de ser tresorer de la junta en els mandats de Carles Mascort i Narcís Reixach, l'estiu del 2019 el sondejaren com a futur president. Un cop que dona el sí es prepara l'anunci electoral pel març, però vet aquí que arriba la pandèmia. Es retarden les eleccions fins a octubre i surt escollit. Encuriosit, li pregunto com viu la seva responsabilitat en un moment tan insòlit. «M'ha tocat així -em diu- i no em vull queixar. L'aturada total ens permetrà, pel que fa a la cavalcada, plantejar de forma valenta els canvis que el temps ja ens exigia: on es fa a la rebuda, on aixequem el campament perquè el gaudeixi més gent, què fem amb els animals, tot un repte...». I li pregunto pels Manaies: «Tenim un reglament de participacions que funciona, les noies ja surten i avui les noves generacions que s'hi apuntin tindran més fàcil sortir que fa unes dècades, que ho facin (apuntar-se)». No hi ha una altra, fer de la crisi una oportunitat de canvi.
