Antoni Gelonch va presentar ahir a Girona «Napoleó, la Revolució i els catalans», on explora per què no van arribar amb prou força a Catalunya les idees de la Revolució Francesa

A vostè al segle XIX l'haurien afusellat per afrancesat?

És probable. De tota manera, acostumo a ser una persona molt prudent i calmada. També és cert que això no t'eximeix de ser perseguit si tens determinades idees. Hauria tingut una postura ambivalent.

Una Convergència avant la lettre?

Per un costat, veure que la Revolució et pot portar la llibertat. Però per altre, no agrada gaire que et portin la llibertat a força de baionetes. No havia de ser fàcil la posició d'un ciutadà que volia que les coses evolucionessin.

El que passa ara amb els pobles «alliberats» pels Estats Units.

Villepin, que era ministre francès d'Afers Exteriors, durant la invasió d'Iraq va dir que no es pot portar la llibertat amb tancs i bombes. Napoleó va fer justament això, està bé que França hagi rectificat la seva posició, potser perquè ha deixat de ser un imperi.

Com seria Catalunya si hagués sigut francesa des del 1808?

És complicat, hauríem patit dues guerres mundials, estaríem a la V República, el català potser seria un residu folklòric... I segurament seríem una societat més oberta i més tolerant de la que som.

Valia la pena ser tan «herois» com vam ser a Girona?

Un no decideix ser heroi, es troba heroi. Suposo que els líders locals van empènyer la població a la resistència.

Les classes dominants eren les més contràries a la revolució?

El clergat, la noblesa... les forces de l'antic règim saben que si triomfa la revolució acaba la seva posició dominant, per això hi estaven en contra.

Molts mals actuals venen d'aquells dies?

Molts mals actuals vénen de molts dies. Vénen de tots els debats que no hem fet. Després del llibre sobre Luter i d'aquest sobre Napoleó, en preparo un sobre el debat Camus-Sartre. La societat catalana no ha fet cap d'aquests debats. Si una societat no fa els debats que toquen i quan toquen, es diu tolerant, però no ho és. Es diu liberal, però no sap què significa. El mal és no haver fet els debats.

És que a Catalunya mai hem tingut ni un Camus ni un Sartre.

Ni tan sols ens va arribar aquell debat, ens vam quedar amb certes escorrialles de gent que no els ha llegit o no els ha paït. El combat el va guanyar Camus, Sartre és avui filosòficament irrellevant.

Però tenia èxit amb les dones.

Camus també, però va morir jove.

Tornem al llibre: vol dir que els catalans som gaire de revolucions?

Els catalans no han fet mai una revolució. Com a molt, revoltes.

Com les diferencia?

Una revolta és quan t'aixeques contra una situació, però darrere no hi ha una ideologia, no vols fer caure un règim.

Una emprenyada general, vaja.

Perquè es produeixi una revolució s'han de donar tres fets alhora.

Endavant.

Un, que hi hagi fam o almenys que no es tingui res a perdre, cosa que avui senten molts catalans. Dos, una ideologia, una idea que fent això, millorarà la situació. I tres, uns dirigents que sàpiguen conduir el moviment.

Què falla a la Catalunya actual?

La idea de canvi no és acceptada per tota la població, i els dirigents -o els que diuen ser-ho- tampoc són acceptats de manera majoritària.