L'afer Caravaggio

Un parell de dies abans Falomir, en llegir el primer comentari, havia donat avís a les autoritats culturals perquè estessin alerta però aquell matí ja era massa. Al grup de WhatsApp s'estava explicant que el dia abans un parell d'especialistes i antiquaris italians havien viatjat a Madrid per veure el quadre. Un d'ells penjava, a més, una selfie amb la seva cara somrient i la peça al fons explicant que havia fet una important oferta pel quadre. Així que va deixar el despatx i va enfilar pel carrer Alfonso XI el mig quilòmetre que el separava del carrer Alcalà num 62. Va deixar a la seva dreta el restaurant Arahy, on es va refugiar Mariano Rajoy durant 6 hores, entre whiskys i havans, mentre al Congrés es debatia la moció de censura presentada per Pedro Sánchez i es va plantar davant de Subastas Ansorena.

Només traspassar la porta de la joieria i també casa de subhastes un empleat el va reconèixer i va anar a trobar-lo amb aquella solemnitat del tracte que a Madrid saben donar a qui li reconeixen una autoritat superior entre els del seu gremi. «Señor director, si viene usted a ver la copia del cuadro de Ribera, sepa que lo hemos retirado de la subasta». Aquell fet vingué continuat d'una espiral d'aconteixements en ben pocs dies. La confirmació dels experts que era un Caravaggio perdut feia dos segles. La identificació dels germans Pérez de Castro com a propietaris. La troballa en arxius notarials de l'arribada del quadre al seu avantpassat, Evaristo Pérez de Castro,polític liberal i un dels 13 redactors de la Constituió de Cadis de 1812. El fet concret és que, malgrat seguir penjat al domicili familiar, al llarg dels anys i successives herències el rastre que el quadre era important es va perdre. Fins que convençuts que no tenia cap valor el varen decidir subhastar amb altres peces antigues i molestes. Es va valorar en 1.500 euros atès que un «especialista» fa 10 anys va dir que era una copia sense valor. Ara el quadre ja no pot sortir d'Espanya per ser venut i l'estat té dret de tampteig per quedar-se'l igualant la millor oferta.

Dies abans era jo qui havia visitat la casa del subhastes Ansorena, propera a casa meva, com faig habitualment amb les seves exposicions. Encara no havia sorgit el rumor i vaig resoldre amb una mirada ràpida la contemplació de tres dotzenes de quadres antics, entre ells el que ens ocupa, del qual no em va quedar fixat cap record. I pensar que he visitat tantes vegades el meravellós «La conversió de Mateu», que està a l'esglèsia de Sant Lluís dels Francesos a Roma, prop de piazza Navona i de la seu del Senat, el Palazzo Madama. Excepcional per com pinta la llum i com es descobreixen altres canvis essencials a l'evolució d'aquest art, aportació enorme que a Caravaggio no se li reconeix fins a principis del segle XX. Fins llavors era com de segona fila, potser per això els successius descendents de Pérez de Castro anaren oblidant aquella peça no firmada d'un saló de la casa.

Amb l'amic que em va descobrir aquesta pintura anàrem despres al carrer de darrere, el Vicolo della Vacarella, a un restaurantet familiar, All Duello. Per arrodonir la història porta aquest nom perque fou on Caravaggio, jugador, proxeneta, delinqüent a més de genial pintor va assassinar Ranuccio Tomassi, discutint una aposta de la «pallacorda», un joc que estaven practicant, una mena de precursor del tennis, fugint inmediatament de Roma. I mentre m'ho explicaven jo em cruspia un plat de pasta absolutament , molt dificil de fer bé, com tot el que es senzill, uns spaguettis «cazzo e pepe». Una salsa de formatge peccorino romano desfet amb una mica d'aigua del bullir de la pasta i pebre. Excepcional com el quadre.