Medievalista, melòman, musicòleg, diplomat en Arqueologia, llicenciat en Ciències de la Informació... Enric Crespi, barceloní i veí de Banyoles, publica «Vilauba any 64. L'estiu del centurió», una novel·la situada en l'actual jaciment arqueològic ubicat a Camós, quan era una vil·la romana
Què fa amb tantes espases i sabres a casa? Es prepara per a alguna guerra?
Soc un modest col·leccionista d'espases. És una afició que he tingut sempre, ja de ben petit jugava amb espases de fusta. A més, després vaig practicar esgrima durant molts anys, i si em permet la immodèstia, era dels bons.
Per a vostè tots els camins porten a Roma?
N'hi ha que no, n'hi ha que porten bastant més lluny de Roma, inclús alguns cap a la direcció totalment oposada.
Li hauria agradat viure a l'antiga Roma?
Viure-hi no, si de cas visitar-la amb una màquina del temps, com la d'en Wells. Estar-me tres o quatre mesos a l'antiga Roma, sí, que el món romà m'apassiona. Però res de viure-hi. Imagini que al segle I es fa una ferida i se li infecta: la septicèmia no li treu ni Déu.
Li agradaria més conèixer en Neró o la Messalina?
La decisió és difícil (pensa). Probablement preferiria en Neró. La Messalina era encara més perillosa que en Neró.
Però amb ella s'ho passaria millor.
Depèn de com s'ho miri, no soc massa de Messalines, jo. Ep, no vull dir que sigui homosexual, eh? Al revés. Però és que la Messalina... en aquella època s'arrossegaven moltes malalties, gonorrea i tot el que vostè vulgui.
Ben vist. I sense penicil·lina.
En canvi amb en Neró no faria res, només parlaria. En Neró és molt més interessant del que la gent pensa i del que surt a Quo Vadis.
No va tenir assessor d'imatge.
Era un degenerat, com tota la seva família. Les famílies que van dominar durant l'imperi eren totes tarades, no és estrany, si es casaven fins i tot entre germans. Malgrat això, Neró era brillant i va fer coses molt interessants pel poble. Ara bé, de tarat n'estava, no estava massa fi.
El que sí eren els romans és més llibertins que nosaltres, no?
Això li asseguro que sí. Primer em van interessar els egipcis, però era un poble trist, estaven tot el coi de dia pensant en la mort. Igual que els antics cristians, que només pensaven en l'altra vida, aquí les passaven canutes però es consolaven pensant que anirien al cel i estarien tota l'eternitat vivint com déus.
I vostè és més prosaic, sospito.
Grècia era molt més vitalista i interessant, però amb moltes perversions i aberracions: ho feien amb homes, amb dones, amb animals, amb esclaus... Al final vaig anar a parar als romans.
Aquests s'ho muntaven millor.
Van adaptar tota la cultura grega, però amb unes altres condicions generals, tot era més democràtic, per dir-ho així.
Quants cops ha visitat el jaciment de Vilauba?
Ui, moltes, no li sabria dir quantes. Vaig seguir les excavacions des de molt aviat. Fa cap a trenta anys que tafanejo per allà.
Se li apareixien espectres romans?
Ha, ha, malauradament no, ja m'agradaria tenir una xerradeta amb algun. Segur que veuria que algunes coses que pensem d'ells estan equivocades.
Però segur que se'ls imagina.
Això sí, gran part de la novel·la me l'he empescat passejant per allà, mirant les pedres, imaginant un carro, gent que anava i venia, el que feien els habitants...
Creu en els homes llop, que algun en surt al llibre?
En absolut. Soc un total pragmàtic racionalista, vinc de la revolució francesa. Però el mite de l'home llop és molt interessant, ja ve de la Grècia clàssica, i ha sigut estudiat inclús en psicologia, per Freud i Lacan. Crec que l'home llop forma part de l'inconscient col·lectiu. I ha existit gent que es pensaven que eren llops.
