A quina edat poden començar a mirar la televisió els infants? Un expert ho revela per fi

Les pantalles s’han convertit en un dels grans reptes de la criança moderna. Cada cop més famílies es pregunten a partir de quina edat poden els infants començar a mirar la televisió o utilitzar tauletes i mòbils. El pediatre Carlos González ha volgut aclarir aquesta qüestió a través d’un vídeo publicat a les seves xarxes socials.

En el clip, l’expert destaca que el temps que un nen passa davant d’una pantalla és temps que deixa de dedicar a activitats essencials pel seu desenvolupament, com córrer, jugar, llegir o parlar amb la família. “Els dies només tenen 24 hores —recorda González— i no és el mateix veure una pantalla 20 minuts que estar tres hores enganxat”.

Pel que fa al temps recomanat d’exposició, el pediatre diferencia segons les etapes:

• Primers anys de vida: màxim 20 minuts al dia.
• Etapa escolar: uns 30 minuts diaris, de forma gradual.
• Adolescència: entre una hora i una hora i mitja.

González insisteix que aquest temps ha d’incloure totes les pantalles —televisió, videojocs, tauletes i telèfons mòbils—, ja que el risc és acumulatiu.

Segons la Biblioteca Nacional de Medicina dels Estats Units, el temps davant pantalles és una activitat sedentària que redueix el consum d’energia i pot derivar en problemes de salut. En el cas dels infants, aquest hàbit pot dificultar el son, augmentar el risc d’ansietat o depressió i afavorir el sobrepès o l’obesitat.

Un estudi sobre infants d’entre 2 i 14 anys confirma que els menors que passen més de tres hores diàries davant pantalles tenen més probabilitats de patir excés de pes o obesitat que aquells que les utilitzen menys d’una hora.

Les recomanacions actuals estableixen que:

• Els nens menors de dos anys no haurien de passar gens de temps davant pantalles.
• A partir dels dos anys, es recomana limitar-ne l’ús entre una i dues hores al dia com a màxim.

Finalment, González recomana evitar pantalles durant els àpats o les tasques escolars, fomentar el joc i les activitats a l’aire lliure, i reduir també el temps d’ús dels adults, perquè els fills tendeixen a imitar el comportament dels pares.