Clara Mallart, ecòloga industrial i dissenyadora: «Buida l’armari sobre el llit i compta: ho necessito?, ho faré servir?, de què està fet?, qui ho ha produït?»

Ens vestim cada dia. Entre mig quilo i tres quilos de roba que ha estat cultivada, filada, tenyida, confeccionada i transportada recorren el nostre cos sense que gairebé ens preguntem d’on ve. «Estem tan desconnectats de les cadenes productives que no sabem com aquesta peça ha arribat a les nostres mans», explica a El Periódico, del grup editorial d'aquest diari, l’ecòloga industrial i dissenyadora Clara Mallart (Barcelona, 1981). La seva última obra, un còmic adreçat a adolescents, però en realitat a tothom, La vida secreta de la roba, posa el focus precisament aquí: en tot allò que no veiem.

El punt de partida és quotidià. Dues amigues que comparteixen pis. Una consumidora habitual de cadenes low cost i una dissenyadora crítica amb el sistema. La història de Rita i Nico —amb guió d’Anna Llarch i il·lustracions de Panchulei— funciona com un mirall generacional. A través de la seva transformació, el còmic intercala vinyetes amb dades i infografies que radiografien el model dominant: el del fast fashion.

«El missatge no és “no compris” —matisa Mallart—. La idea no era responsabilitzar ni ser moralista, sinó mostrar que aquest és el sistema, però que podem decidir com ens hi relacionem». Un sistema que, segons la Comissió Europea, és ja el quart sector amb més impacte en emissions globals de CO₂ (8%) i el tercer en ús d’aigua i sòl. Cada europeu consumeix uns 16 quilos de tèxtil l’any i a la UE se’n descarten gairebé 19 quilos per persona. Cada segon, en algun lloc del món, un camió ple de roba s’incinera o acaba en abocadors incontrolats.

Identitat i indústria

La moda no és només tela. És identitat. «La roba ens identifica, ens fa sentir part d’un grup, comunica», recorda l’autora. Però també és indústria. Des de finals del segle XX, el model s’ha accelerat fins a trencar l’estacionalitat tradicional. «Han generat novetat constant. I ara ja parlem de moda ultraràpida: peces noves cada dia a cop de clic». La lògica és lineal: extreure, produir, consumir i llençar. Un engranatge construït sobre decisions polítiques que van impulsar el consum com a motor econòmic i van consolidar la divisió entre un Nord Global consumidor i un Sud Global productor.

«El 80% de l’impacte ambiental d’una peça es decideix en la fase de disseny», subratlla Mallart. El material escollit, el proveïdor, els processos de tint o si serà reciclable determinen la seva petjada ambiental. Per això insisteix en la importància de l’ecodisseny, la traçabilitat i la transparència. «Quan comprem, hauríem de saber a qui comprem, quant comprem i com està feta aquella peça», afirma.

La conversa pública sovint assenyala el consumidor, però l’autora és clara: «És un sistema en què tots participem: empreses, consumidors i també l’administració». La Unió Europea treballa en noves regulacions, entre elles un passaport digital del producte, una etiqueta que permeti conèixer els impactes i característiques de cada peça, a l’estil de l’etiquetatge energètic dels electrodomèstics. França ja ha fet un primer pas amb el sistema Ecovalis.

Canvi radical

Aquest possible etiquetatge no és només un gest informatiu, sinó un canvi cultural profund. Igual que avui mirem gairebé de manera automàtica l’eficiència energètica d’una nevera o el Nutriscore d’un aliment, l’aspiració és que consultem l’impacte d’una peça abans de pagar. Que la dada ambiental deixi de ser una nota invisible i es converteixi en un criteri de decisió tan rellevant com el preu o el disseny. Perquè, com insisteix Mallart, la transformació no serà només tecnològica o legislativa: també serà simbòlica. «Implicarà redefinir què entenem per valor, per qualitat i per desig en un mercat que durant dècades ens ha entrenat per comprar ràpid, barat i sense preguntes».

Mentrestant, emergeixen alternatives. Marques que produeixen menys i millor, que aposten per la proximitat, per col·leccions atemporals o per la circularitat. Propostes de revenda, lloguer, intercanvi o personalització que allarguen la vida útil de les peces. «Els preus de la moda lenta són realment més cars? O és que la moda ràpida és massa barata perquè algú altre està pagant el cost real?», planteja el llibre.

Samarretes barates

El còmic també aborda la pressió estètica i la construcció del desig. «El model ha distorsionat el valor que donem a la roba. Que una samarreta costi molt poc, cinc euros, desvalora tota la feina que hi ha al darrere», considera Mallart. I, tanmateix, insisteix que no es tracta de demonitzar el consum, sinó de resignificar-lo. «Quan consumim estem decidint en quin món volem viure», alerta.

El mateix llibre predica amb l’exemple. Ha estat ecoeditat amb criteris de producció local i paper certificat, i el seu impacte ambiental —850 g de CO₂ equivalent, amb 122 g estalviats gràcies a les mesures aplicades— es detalla al final.

Si algú vol començar per alguna cosa, Mallart proposa un gest revelador: buidar l’armari sobre el llit i comptar. «T’adones que tens moltes peces que gairebé no fas servir». A partir d’aquí, preguntes bàsiques: «ho necessito?, ho faré servir?, de què està fet?, qui ho ha produït?».

«Necessitem canvis reals en tot el sistema de la moda», conclou. Canvis que passin per una indústria capaç de cuidar ecosistemes i comunitats, per administracions que regulin i per consumidors disposats a consumir menys i millor. Perquè vestir-se continuarà sent un acte quotidià. La diferència serà fer-ho, o no, amb menys cost per al planeta.