El petit relleu de la F i la J amaga un secret amb més d’un segle d’història

Els teclats formen part del dia a dia de milions de persones, però amaguen petits detalls que sovint passen desapercebuts. Un dels més coneguts, però alhora menys analitzats, són les petites protuberàncies que hi ha a les tecles F i J. A simple vista poden semblar una simple marca de fabricació, però en realitat tenen una funció molt concreta i útil: ajudar a col·locar correctament els dits sense necessitat de mirar el teclat.

Aquestes petites marques, conegudes en anglès com a homing bumps, serveixen de punt de referència perquè els dits índexs trobin de seguida la posició correcta. La idea és que, un cop els índexs se situen a la F i la J, la resta dels dits queden alineats sobre la fila central, també anomenada fila d’inici. Això facilita una escriptura més ràpida, més còmoda i també més precisa, sobretot per a les persones que escriuen a cegues o volen millorar la seva tècnica.

L’origen d’aquest sistema es remunta a finals del segle XIX, quan el disseny QWERTY es va començar a imposar en màquines d’escriure, oficines i escoles. En aquella època, la mecanografia era una habilitat molt valorada i s’ensenyava de manera sistemàtica. Com que després d’aixecar les mans era fàcil perdre la posició correcta, els fabricants van incorporar aquests bonys per permetre que els usuaris poguessin tornar a situar els dits només amb el tacte, sense apartar la vista del text.

Tot i que avui dia ja no són tan habituals els cursos de mecanografia, aquestes protuberàncies es continuen fent servir perquè encara ofereixen avantatges clars. Permeten localitzar de pressa la posició de partida, redueixen errors en teclejar i milloren l’ergonomia, ja que eviten haver de mirar cap avall constantment. Per això continuen presents en la majoria de teclats QWERTY, tant en ordinadors de sobretaula com en portàtils, i s’han convertit en una d’aquelles petites idees antigues que han resistit perfectament el pas del temps.