El somni de ser pilot: començar de nen, pagar molt i arribar-hi només si algú aposta per tu

Ser pilot professional no és només saber conduir ràpid. A Catalunya, l’automobilisme té una base àmpli, però molt selectiva: segons les últimes dades publicades pel Consell Superior d’Esports, el 2024 hi havia 2.972 llicències federades d’automobilisme a Catalunya, dins d’un total estatal de 20.427. Aquesta xifra, però, no equival a pilots que visquin de competir: inclou diferents perfils federats i confirma sobretot una realitat incòmoda, que hi ha molta gent que corre, però molt poca que aconsegueix fer-ne una professió.

El camí comença gairebé sempre molt aviat, sovint en el kàrting, quan encara s’és un nen. És aquí on els futurs pilots aprenen a llegir una traçada, controlar els nervis, frenar al límit, avançar sense perdre el cotxe i prendre decisions en dècimes de segon. El text original ho resumeix amb una idea clara: darrere de cada cursa hi ha anys d’esforç, sacrifici i una dedicació absoluta des de la infància. La vida d’aquests nens deixa de semblar-se a la dels altres: caps de setmana de competició, entrenaments, viatges, pressió i una família sencera pendent d’un projecte que no garanteix res.

Què cal tenir per arribar a ser pilot professional?

Per arribar-hi cal talent al volant, però això només és el principi. Un pilot ha de tenir resistència física, reflexos, capacitat de concentració, sang freda i força mental per aguantar la pressió d’un esport on un error pot costar una cursa, una oportunitat o una temporada sencera. També ha d’aprendre a treballar amb enginyers, entendre el comportament del vehicle, adaptar-se a circuits diferents i saber explicar què li passa al cotxe perquè l’equip pugui millorar-lo.

La part emocional és igual d’exigent. Hi ha frustració, por de quedar-se sense suport, comparacions constants i la sensació que cada cursa pot obrir o tancar una porta. Físicament, l’entrenament va molt més enllà de conduir: coll, braços, resistència cardiovascular, reflexos i gestió de l’estrès formen part del dia a dia. Un pilot no pot arribar només “amb mans”; ha d’arribar preparat com un esportista d’elit.

Un dels grans obstacles és trobar equip, copilot —en disciplines com els ral·lis— o patrocinadors. No n’hi ha prou amb guanyar curses petites: cal moure’s, fer contactes, demostrar regularitat, tenir resultats, cuidar la imatge pública i convèncer algú que invertir en tu val la pena. En molts casos, abans que un equip et contracti, ets tu qui ha de portar pressupost. Per això molts pilots bons es queden pel camí: no per falta de talent, sinó per falta de diners.

Els diners són el mur més alt. Les primeres temporades poden exigir una inversió elevada en material, inscripcions, lloguer de vehicles, mecànics, pneumàtics, desplaçaments i allotjaments. I cobrar, al començament, és poc habitual. La majoria no té sou; alguns competeixen gràcies a la família, patrocinadors o acords amb equips. Només a nivells molt alts es pot parlar d’un salari estable, i fins i tot llavors depèn de la categoria, els resultats i el valor comercial del pilot.

Els estudis també en pateixen les conseqüències. Molts pilots han de combinar escola o universitat amb entrenaments i viatges, i sovint opten per estudis a distància, horaris flexibles o itineraris menys convencionals. El sacrifici no és només esportiu: implica renunciar a caps de setmana, vida social, estabilitat i, moltes vegades, a una infància normal. Ser pilot és perseguir un somni de velocitat, sí, però també acceptar una vida marcada per la incertesa, la pressió i una pregunta constant: fins on estàs disposat a arribar?