Sentir-se sol pot fer més mal que estar sol

La soledat fa anys que ha deixat de ser vista només com una qüestió íntima o passatgera. Avui és un fenomen de salut pública molt més comú del que sembla, capaç d’afectar adolescents, joves, adults i gent gran. L’Organització Mundial de la Salut calcula que una de cada sis persones al món experimenta soledat, i assenyala que, tot i que pot aparèixer a qualsevol edat, les estimacions més altes es detecten entre adolescents i joves. Entre els 13 i els 29 anys, el 17% i el 21% declara sentir-se sol, amb les xifres més elevades entre els adolescents. En la gent gran, l’aïllament social també és un problema central: pot afectar fins a un de cada tres adults grans.

La idea clau és que estar sol i sentir-se sol no són el mateix. Una persona pot tenir família, companys, parella o vida social i, alhora, viure aquests vincles com a freds, insegurs o insuficients. I una altra pot tenir pocs contactes, però sentir-los sòlids i protectors. Per això els investigadors parlen cada vegada més d’aïllament social —la manca objectiva de contactes— i de soledat subjectiva —la sensació interna de no estar prou connectat o reconegut. Aquesta diferència és la que ara dos estudis han posat al centre del debat.

La soledat invisible: quan el problema no és la falta de gent

No hi ha un únic perfil de persona sola. Hi pesen factors socials, com viure sol, tenir pocs recursos, problemes de salut, una xarxa familiar fràgil o barreres de discriminació. L’OMS també assenyala que alguns col·lectius, com persones amb discapacitat, refugiats, migrants, persones LGBTQ+ o minories ètniques i indígenes, poden trobar més obstacles per construir vincles segurs. Però també hi ha un component psicològic: persones que interpreten les relacions des de la por al rebuig, la crítica o la sensació de no encaixar.

Aquest context ajuda a entendre per què la soledat en adolescents, adults i gent gran no depèn només del nombre de contactes. El món actual multiplica les vies de comunicació, però no sempre crea vincles profunds. Les pantalles, la precarietat, els canvis familiars, la mobilitat, la pèrdua d’espais comunitaris i la vida accelerada poden fer que una persona estigui permanentment connectada i, alhora, emocionalment despenjada. La mateixa OMS alerta que les tecnologies digitals poden tenir un impacte profund i complex en la connexió social, i que cal vigilar especialment l’excés de pantalla o les interaccions negatives en línia entre els joves.

El primer dels dos estudis, publicat a JAMA Network Open, introdueix el concepte d’asimetria social. El treball, signat per Pei Qin, Eileen K. Graham, Anthony D. Ong i Andrew Steptoe, analitza la distància entre l’aïllament objectiu d’una persona i la soledat que realment sent. Hi participen institucions com el Department of Behavioral Science and Health de la University College London, el Department of Medical Social Sciences de la Northwestern University i el Department of Psychology de la Cornell University.

La recerca va seguir 7.845 adults d’Anglaterra de 50 anys o més durant una mitjana de 13,6 anys. En aquest període es van registrar 2.775 morts, 2.415 casos de malaltia cardiovascular, 989 casos de malaltia pulmonar obstructiva crònica i 710 casos de demència. El resultat és contundent: les persones que se sentien més soles del que feia preveure la seva xarxa social tenien més risc de malaltia i mortalitat. Els autors les defineixen com a persones «socialment vulnerables».

La troballa matisa una idea molt repetida: no n’hi ha prou de tenir gent al voltant. Segons Anthony D. Ong, professor de psicologia a la Cornell University i director dels Human Health Labs al College of Human Ecology, «dues persones poden tenir circumstàncies socials semblants i trajectòries de salut molt diferents segons com viuen aquestes circumstàncies». En canvi, algunes persones objectivament aïllades però que no se sentien soles mostraven menys risc en diversos indicadors, cosa que els investigadors descriuen com a resiliència social.

Dos estudis i una mateixa conclusió: la qualitat del vincle importa

El segon estudi, publicat a Communications Psychology, una revista de Nature Portfolio, baixa del seguiment a llarg termini al dia a dia. La recerca, titulada Loneliness modulates social threat detection in daily life, està signada per Sijing Shao, Emorie D. Beck, Zoe Hawks, Karina Van Bogart, Eileen K. Graham i Anthony D. Ong. Hi apareixen institucions com la Cornell University, la University of California, Davis, Brooklyn Health, la Feinberg School of Medicine de la Northwestern University, la Northwestern University i Weill Cornell Medicine.

Aquest treball va seguir 157 adults de mitjana edat durant 20 dies. Els participants responien cinc qüestionaris al dia al mòbil sobre com se sentien, si havien interaccionat amb altres persones, si s’havien obert emocionalment i si havien percebut rebuig o crítica. Els resultats indiquen que la soledat no funciona només com un tret estable de la personalitat, sinó com un sistema dinàmic: quan una persona se sent sola, tendeix a detectar més amenaça social; quan percep rebuig, es tanca més; i quan es tanca, redueix les possibilitats de tenir una experiència relacional reparadora.

Això explica per què algunes solucions simples fallen. Multiplicar activitats, grups o contactes no sempre resol el problema si la persona interpreta cada trobada com una prova que no agrada, que molesta o que no encaixa. La soledat subjectiva pot convertir-se en un cercle: por al rebuig, retirada, menys conversa, menys confiança i més sensació d’aïllament. Per això els investigadors defensen que les intervencions han de mirar tant la xarxa social com la manera com cada persona viu aquesta xarxa.

Les opcions per regular aquest fenomen no passen només per «sortir més» o «conèixer gent». L’OMS proposa actuar en diversos nivells: polítiques públiques, recerca, millors sistemes de mesura, campanyes de conscienciació, reforç d’espais comunitaris com parcs, biblioteques o cafès, i també intervencions psicològiques quan la soledat és persistent. A escala personal, poden ajudar accions petites, però sostingudes: recuperar una conversa presencial, participar en un grup local, fer voluntariat, limitar l’ús passiu del mòbil o demanar suport professional quan la sensació de desconnexió es manté.

La conclusió dels dos estudis és clara: la soledat no es mesura només comptant quantes persones tenim al voltant. El que pesa és si aquests vincles es viuen com a reals, segurs i significatius. Per això sentir-se sol pot acabar sent més determinant que estar sol: perquè la ferida no sempre és l’absència de companyia, sinó la sensació que la companyia no protegeix.