5 coses que indiquen que ets un bon pare o una bona mare, segons la psicologia

Ser pare o mare no és fàcil i ningú no arriba a la criança amb totes les respostes apreses. Per això, molts progenitors es fan sovint la mateixa pregunta: ho estic fent bé? Encara que no hi ha una fórmula única ni existeixen els pares perfectes, la psicologia ha identificat algunes pràctiques relacionades amb un millor benestar dels infants i una relació familiar més sòlida.

El neuropsicòleg i divulgador Álvaro Bilbao ha resumit cinc comportaments que, segons explica, caracteritzen una bona criança. Les seves conclusions parteixen d’una investigació del psicòleg nord-americà Robert Epstein, publicada el 2010 a la revista Scientific American Mind, que va analitzar les respostes d’uns 2.000 progenitors per determinar quines competències s’associaven més amb fills sans, feliços i amb una bona relació familiar.

1. Alimentar la curiositat i les ganes d’aprendre

Una de les primeres claus és mantenir viva la curiositat dels infants. Això no significa omplir-los d’activitats o exigir-los resultats acadèmics, sinó explicar-los històries, respondre les seves preguntes i buscar plegats les respostes quan els adults tampoc no les saben.

Quan a casa es valora l’aprenentatge i s’accepta amb naturalitat que ningú no ho sap tot, els infants entenen que equivocar-se o preguntar no és cap problema. D’aquesta manera, aprendre deixa de ser una obligació i es converteix en una experiència compartida.

També és important escoltar els seus interessos, encara que no coincideixin amb els dels adults. Acompanyar la curiositat no és dirigir-la constantment, sinó oferir eines i espai perquè cada infant pugui explorar el món.

2. Donar autonomia sense deixar de cuidar-los

Una altra característica dels bons progenitors és que protegeixen els fills, però procuren no caure en la sobreprotecció. A mesura que creixen, els permeten prendre petites decisions, assumir responsabilitats i equivocar-se en situacions adaptades a la seva edat.

Fer-los totes les tasques, intervenir davant de qualsevol dificultat o evitar-los sistemàticament la frustració pot impedir que desenvolupin confiança en les seves pròpies capacitats. En canvi, deixar que provin de resoldre problemes els ajuda a adquirir autonomia, perseverança i tolerància a l’error.

Això no significa desentendre-se’n, sinó acompanyar-los sense avançar-se sempre. Els infants necessiten saber que poden demanar ajuda, però també comprovar que són capaços de fer moltes coses per si mateixos.

3. Cuidar la relació amb l’altre progenitor

Bilbao també posa l’accent en la manera com els adults gestionen la relació entre ells. Els progenitors no han de viure necessàriament junts ni estar d’acord en tot, però sí que és important que resolguin els conflictes sense insults, amenaces ni situacions de tensió permanent davant dels fills.

Els infants observen com els adults expressen el desacord, demanen perdó i busquen solucions. Aquesta convivència es converteix en un dels seus primers aprenentatges sobre les relacions interpersonals.

Quan els conflictes es resolen amb respecte, els nens se senten més segurs i aprenen que discutir no significa deixar d’estimar-se. Per contra, sentir-se atrapats entre dos progenitors o haver d’escollir un bàndol els pot generar inseguretat, culpa i patiment emocional.

4. Gestionar l’estrès abans de reaccionar

La manera de reaccionar quan hi ha molta feina, cansament o quan els fills no fan cas és una de les habilitats més determinants. Els infants no només escolten allò que els adults els diuen: també imiten com responen davant les dificultats.

«Com reacciones quan tens molta feina o no et fan cas importa», adverteix Bilbao. Si les respostes habituals són la irritabilitat, els crits o els canvis bruscos d’humor, és probable que els fills incorporin aquestes conductes com una manera normal de gestionar les emocions.

La investigació de Robert Epstein va trobar que la capacitat dels progenitors per controlar l’estrès era un bon predictor tant de la qualitat de la relació amb els fills com del seu grau de felicitat. De fet, les persones que es consideraven bons pares obtenien puntuacions especialment elevades en aquesta competència.

Això no vol dir estar sempre tranquil ni amagar el malestar. També és educatiu que els adults reconeguin que estan cansats, facin una pausa i reparin una mala reacció: «Abans he cridat i no ho hauria d’haver fet» pot ensenyar més que intentar aparentar una perfecció impossible.

5. Demostrar amor amb gestos quotidians

L’última clau pot semblar la més evident, però és també una de les més importants: demostrar amor i afecte. Abraçar els fills, escoltar-los, interessar-se pel que expliquen i deixar la pantalla de banda quan necessiten atenció són gestos que reforcen el vincle.

L’afecte no consisteix a concedir-los tot el que demanen ni a evitar qualsevol límit. Una criança càlida també pot incloure normes clares i conseqüències coherents. El més important és que l’infant tingui la certesa que continua sent estimat quan s’equivoca, s’enfada o té un mal dia.

La recerca analitzada per Epstein situava l’amor i l’afecte entre les pràctiques parentals més rellevants, una idea en la qual coincidien tant els especialistes com els mateixos progenitors. Bilbao també defensa un model basat en l’equilibri entre calidesa, comprensió, seguretat i límits ferms.

No cal fer-ho tot perfecte

Aquestes cinc pautes no són una prova que s’hagi d’aprovar cada dia. Tots els pares i mares perden la paciència, dubten o reaccionen pitjor del que voldrien en algun moment. La diferència no és no equivocar-se mai, sinó ser capaç d’adonar-se’n, reparar el vincle i intentar actuar d’una altra manera la vegada següent.

Ser un bon pare o una bona mare no depèn de preparar els millors plans, comprar més coses o tenir sempre la resposta correcta. Sovint es construeix en moments molt més senzills: escoltar sense mirar el mòbil, deixar que l’infant ho torni a provar, gestionar un conflicte amb respecte o fer-li saber que, passi el que passi, continuarà tenint un lloc segur on tornar.