María Cristina Clemente, notària: «Aquest document, diferent del testament, pot evitar disputes familiars i llargs processos judicials»

El testament serveix per decidir com es repartiran els béns després de la mort, però no resol els problemes que poden sorgir mentre una persona encara és viva i ja no pot gestionar per si mateixa el patrimoni o els assumptes quotidians. Davant d’aquesta situació, hi ha un document notarial menys conegut que pot resultar decisiu: el poder preventiu.

La notària María Cristina Clemente Buendía ha advertit de la importància d’atorgar-lo abans que una malaltia com l’Alzheimer avanci i la persona perdi la capacitat necessària per expressar la seva voluntat. Aquesta escriptura permet escollir anticipadament algú de confiança perquè pugui representar-nos si, en el futur, necessitem suport per prendre decisions.

Disposar-ne no elimina necessàriament qualsevol tràmit o conflicte, però pot evitar que la família hagi d’iniciar un procediment judicial només per aconseguir que una persona sigui reconeguda com a representant.

Què és exactament un poder preventiu?

Un poder preventiu és una escriptura pública notarial mitjançant la qual una persona autoritza una altra perquè actuï en nom seu en determinades qüestions. La diferència respecte d’un poder ordinari és que es pot establir que continuï sent efectiu, o que comenci a tenir efectes, quan qui l’ha atorgat necessiti suport per exercir la seva capacitat jurídica.

La persona pot decidir quines facultats concedeix. Per exemple, pot autoritzar l’apoderat a gestionar comptes bancaris, pagar despeses, administrar propietats, formalitzar contractes o vendre un immoble, sempre dins dels límits que s’hagin establert a l’escriptura.

També es poden fixar controls i salvaguardes, com obligar l’apoderat a rendir comptes, requerir la intervenció conjunta de dues persones o determinar com s’ha d’acreditar que ha arribat el moment d’activar el poder.

A Catalunya, la legislació dona preferència a aquestes mesures voluntàries de suport quan són suficients per atendre les necessitats de la persona.

El problema apareix quan cal vendre l’habitatge

Una de les situacions més delicades es produeix quan una persona amb Alzheimer o una altra malaltia neurodegenerativa ja no pot continuar vivint sola i necessita ingressar en una residència.

El cost assistencial pot ser elevat i, en alguns casos, la família no disposa de prou diners líquids per assumir-lo. L’actiu principal acostuma a ser l’habitatge habitual, de manera que es planteja vendre’l o llogar-lo per pagar les cures.

La dificultat arriba quan el propietari ja no pot comprendre l’operació ni prestar-hi un consentiment vàlid. Ser fill, cònjuge o germà no dona automàticament dret a vendre un habitatge aliè. Si no existeix una mesura voluntària adequada, pot caldre acudir als tribunals perquè s’estableixin els suports necessaris i es determini qui pot actuar i en quines operacions.

Un poder preventiu redactat correctament pot simplificar aquesta situació, sempre que inclogui facultats suficients per gestionar o transmetre l’immoble i que es respectin les condicions previstes.

S’ha de signar abans que sigui massa tard

La clau és atorgar el document quan la persona encara pot entendre què està signant, valorar-ne les conseqüències i decidir lliurement qui vol que la representi.

Un diagnòstic inicial d’Alzheimer no impedeix automàticament acudir al notari. El que importa és la capacitat concreta de la persona en el moment de l’atorgament. El notari ha de comprovar que comprèn l’abast de l’escriptura i que expressa la seva voluntat sense coaccions.

Si el deteriorament cognitiu ja és tan avançat que no pot prendre aquesta decisió, no serà possible suplir-la fent-li signar un poder. En aquest cas, la família haurà de recórrer a les mesures de suport previstes legalment.

Per això, els especialistes insisteixen que no cal esperar a tenir un diagnòstic. Qualsevol adult pot preparar aquest document com una mesura de previsió davant d’un accident, una demència o qualsevol altra situació que dificulti la presa de decisions.

No és el mateix que el testament vital

El poder preventiu tampoc no s’ha de confondre amb el document de voluntats anticipades, conegut popularment com a testament vital.

Les voluntats anticipades recullen preferències sobre tractaments mèdics i cures sanitàries per al cas que la persona no pugui expressar-les. El poder preventiu, en canvi, se centra principalment en la representació jurídica, personal i patrimonial.

Tampoc no substitueix el testament successori: aquest últim determina què passarà amb els béns després de la defunció, mentre que el poder preventiu només produeix efectes durant la vida de la persona i s’extingeix quan mor.

Cal triar molt bé la persona apoderada

Atorgar un poder ampli implica dipositar una gran confiança en qui el rep. Per això, convé escollir algú capaç d’actuar amb responsabilitat, respectar la voluntat del poderdant i separar els seus interessos personals dels de la persona representada.

No cal designar necessàriament un únic familiar. Es poden nomenar diverses persones, distribuir les funcions entre elles o exigir que determinades decisions importants es prenguin conjuntament.

El poder també es pot modificar o revocar mentre la persona que l’ha concedit mantingui la capacitat per fer-ho. Per aquest motiu, és recomanable revisar-lo si canvien les circumstàncies familiars, patrimonials o personals.

Planificar no significa renunciar al control, sinó decidir amb temps qui volem que ens ajudi i de quina manera. En malalties progressives com l’Alzheimer, un poder preventiu ben dissenyat pot facilitar la gestió de les cures i del patrimoni, reduir les discrepàncies entre familiars i evitar que les decisions més urgents arribin quan ja no hi ha una solució senzilla.