Tània Garcia sacseja l’educació emocional: «No cal ensenyar els fills a gestionar les emocions»

Vivim en una societat cada vegada més accelerada, individualista i marcada per la immediatesa. Les famílies intenten educar els fills enmig de les pantalles, les xarxes socials, la pressió social i una pèrdua progressiva de referents. Paraules com respecte, valors, límits, empatia o responsabilitat apareixen constantment en el debat educatiu, però no sempre sabem com aplicar-les.

Molts pares volen que els fills aprenguin a controlar-se, a tolerar la frustració, a comportar-se correctament i a no deixar-se arrossegar per l’enuig, la tristesa o la por. Tanmateix, el desig que els infants es comportin bé pot portar els adults a exigir-los que reprimeixin el que senten.

És aquí on apareix Tània Garcia, neuroeducadora i creadora de contingut especialitzada en educació emocional, amb més de 230.000 seguidors al seu compte d’Instagram, @taniagarcia_educadora. L’experta qüestiona una de les expressions més repetides dels últims anys: ensenyar els fills a gestionar les emocions.

Tània Garcia: «Les emocions no es poden gestionar»

La neuroeducadora ho afirma de manera contundent: «Que no t'enganyin! Les emocions no es poden gestionar, ni molt menys podem gestionar les emociones dels nostres fills i filles».

Segons Garcia, les emocions no apareixen perquè una persona decideixi sentir tristesa, ràbia, por o frustració. Són respostes automàtiques del cervell davant d’allò que vivim.

«Les emocions no són decisions, són impulsos elèctrics del cervell, llavors creure que tenim algun control sobre elles és una fal·làcia», argumenta.

Amb aquesta afirmació, l’experta no defensa que els infants puguin actuar sense normes ni conseqüències. La seva proposta consisteix a diferenciar entre l’emoció i el comportament: un nen pot sentir ràbia, però això no significa que se li hagi de permetre pegar, insultar o trencar objectes.

Per tant, educar emocionalment no seria prohibir l’enuig, sinó ensenyar que aquesta emoció és legítima mentre es mantenen uns límits clars sobre la conducta.

Acompanyar no significa permetre-ho tot

Una de les grans confusions en l’educació actual és pensar que validar les emocions equival a deixar que els fills facin tot el que vulguin. Tanmateix, posar límits i acompanyar emocionalment no són conceptes incompatibles.

Un adult pot dir a un infant que entén que estigui enfadat i, al mateix temps, deixar-li clar que no pot fer mal a ningú. També pot acceptar la seva tristesa sense intentar eliminar-la immediatament o ridiculitzar-la.

Tània Garciaía ho resumeix així: «Per tant, el que hem de fer amb els nostres fills i filles és acompanyar les seves emocions, sostenir el seu món emocional perquè puguin desbordar-se sense cap condició».

Aquest «desbordament» no implica abandonar l’infant davant de la rebequeria, sinó mantenir-se a prop, oferir seguretat i evitar respostes basades en la humiliació, els crits o les amenaces.

Educar en valors en un món sense paciència

En una societat obsessionada amb els resultats immediats, molts adults volen que els infants deixin de plorar, es calmin ràpidament i recuperin el control com més aviat millor. Però una emoció no desapareix només perquè algú ordeni que s’acabi.

Dir frases com «no n’hi ha per a tant», «estàs exagerant» o «ja ets massa gran per plorar» pot transmetre als menors que allò que senten és incorrecte o vergonyós.

Això no significa que els infants no hagin d’aprendre autocontrol, tolerància a la frustració o responsabilitat. Significa que aquest aprenentatge no es produeix reprimint les emocions, sinó a través de la presència i l’exemple dels adults.

Els valors no s’ensenyen només amb discursos. Els infants aprenen respecte quan són respectats, aprenen empatia quan se senten escoltats i aprenen a posar límits quan els adults els estableixen amb fermesa, coherència i sense violència.

Què proposa l’anomenada Educació Real?

Tània Garcia defensa el model que anomena Educació Real, basat a acompanyar l’infant sense apagar el seu món emocional.

L’experta afirma literalment: «Quan acompanyes des de l'educació real les seves emocions, els ensenyes a evitar el seu propi món emocional així com construeixes el teu món emocional. Necessites aprendre a acompanyar des de l'educació real per no apagar el seu món emocional».

L’expressió «evitar el seu propi món emocional» pot resultar contradictòria dins del seu discurs, però es reprodueix de manera literal, tal com apareix a la declaració original.

La idea central de la neuroeducadora és que els pares no han d’intentar controlar les emocions dels fills, sinó ajudar-los a sentir-se segurs mentre les travessen.

«Acompanyar a un nen o adolescent emocionalment no és ensenyar-li a calmar-se, és ensenyar-li que sentir no és perillós i que no està sol quan això passa», defensa.

Com podem actuar davant d’una rebequeria?

Quan un infant està desbordat, no sempre és el millor moment per donar explicacions llargues, exigir disculpes o impartir una lliçó moral. En aquell instant, la seva capacitat per escoltar i reflexionar és limitada.

L’adult pot quedar-se a prop, parlar amb un to tranquil i posar paraules al que passa: «Entenc que estàs molt enfadat» o «Sé que això t’ha fet sentir malament». Al mateix temps, pot mantenir el límit: «No et deixaré pegar» o «Pots enfadar-te, però no pots trencar-ho».

Quan l’infant recupera la calma, arriba el moment de parlar del que ha passat, reparar el dany i buscar altres maneres d’actuar en una situació semblant.

Així s’ensenya que totes les emocions són acceptables, però no tots els comportaments ho són.

Els adults també hem d’aprendre a acompanyar-nos

Educar els fills obliga els adults a revisar la mateixa manera d’entendre les emocions. Moltes persones van créixer en entorns on plorar era considerat una feblesa, mostrar por era motiu de burla i enfadar-se comportava un càstig immediat.

Per això, acompanyar emocionalment un fill pot resultar difícil quan ningú no ens va ensenyar a fer-ho amb nosaltres mateixos.

Aprendre a educar amb límits, respecte i empatia també implica reconèixer els propis errors, demanar perdó i entendre que els adults no sempre reaccionaran perfectament.

L’objectiu no és crear nens sense frustració, ràbia o tristesa, perquè això és impossible. Es tracta d’ajudar-los a créixer sabent que poden sentir aquestes emocions sense fer-se mal ni fer mal als altres.

Tània Garcia conclou el seu plantejament amb una frase que resumeix tota la seva proposta educativa: «No es tracta de “portar-se bé”, es tracta de sentir-se segur».