Santi Marín, propietari d’una casa amb només 22 anys: “En cinc anys la tindré pagada”

En plena crisi d’accés a l’habitatge, amb els preus disparats i moltes dificultats perquè els joves puguin emancipar-se, el cas de Santi Marín, de només 22 anys, ha cridat l’atenció. El jove treballa al camp i ja és propietari d’una casa situada a Fuensanta, a la província d’Albacete, que espera tenir completament pagada en cinc anys.

Marín va explicar el seu cas a laSexta Xplica, on va assegurar que ha afrontat la compra pel seu compte i sense ajuda dels pares. En lloc de contractar una hipoteca tradicional, va optar per un préstec personal per finançar l’operació.

“En cinc anys la tindré pagada”, va explicar al programa, després d’assegurar que l’habitatge li havia costat menys de 50.000 euros.

Una casa embargada que va comprar per sota del preu de mercat

L’habitatge es troba a Fuensanta, un municipi proper a Albacete. Segons ha explicat el mateix jove en diferents entrevistes, la casa li va costar en realitat menys de 40.000 euros, una xifra especialment baixa en comparació amb els preus habituals del mercat immobiliari.

La principal raó és que es tractava d’una propietat embargada per una entitat bancària, que volia vendre-la i recuperar part dels diners pendents. A més, quan Santiago va comprar l’immoble, aquest estava ocupat, una circumstància que també havia contribuït a rebaixar-ne el valor.

El jove assegura que la situació amb els ocupants es va resoldre sense conflictes i que van abandonar la casa després de formalitzar-se la compra.

Ara, a través de les seves xarxes socials, va mostrant l’evolució de les obres de reforma que està fent per adequar l’habitatge.

No va necessitar una hipoteca

La reduïda quantitat de l’operació també li va permetre prescindir d’una hipoteca.

Marín va optar per demanar un préstec personal, una fórmula que habitualment té terminis de devolució més curts i interessos més elevats que una hipoteca, però que pot resultar viable quan l’import de la compra és molt baix.

En el seu cas, calcula que podrà acabar de retornar-lo en cinc anys, cosa que li permetria tenir l’habitatge totalment pagat abans dels 30.

El seu cas és, però, poc representatiu de la realitat general. A bona part de l’estat espanyol, els joves necessiten dedicar molts anys d’ingressos a la compra d’un habitatge i sovint han d’aportar una entrada elevada abans de poder accedir al finançament bancari.

“Hi ha molta gent que vol treballar al camp, però no hi ha professionals”

Durant la seva participació a laSexta Xplica, Marín també va parlar de la seva situació laboral i va defensar que al sector agrari hi ha demanda de treballadors, però costa trobar determinats perfils professionals.

“Hi ha molta gent que vol treballar al camp, però no hi ha gent professional”, va assegurar.

Segons ell, aquesta manca de treballadors especialitzats li ha permès tenir una situació laboral prou bona per poder assumir la compra de la casa amb només 22 anys.

Les seves paraules generen debat

La seva afirmació va provocar discrepàncies al plató. Amina Mouhtadi, cambrera resident a Bilbao, va defensar que el problema no és tant que faltin treballadors qualificats com que, en molts casos, els salaris i les condicions laborals no són prou atractius.

Mouhtadi va felicitar el jove per haver aconseguit comprar-se una casa, però va qüestionar que la falta de professionals sigui el principal problema del camp. Segons va argumentar, hi ha persones disposades a treballar-hi, però sovint les condicions no compensen l’esforç o la duresa de la feina.

Marín va rebutjar aquesta visió i va defensar que els salaris i les condicions varien molt segons l’activitat, la zona i el grau d’especialització del treballador.

Un cas molt poc habitual entre els joves

Comprar una casa amb 21 o 22 anys continua sent una excepció. La combinació d’un habitatge embargat, un preu inferior als 40.000 euros, el finançament mitjançant un préstec personal i una feina que li permet assumir les quotes explica bona part del cas de Santi Marín.

La seva història demostra que encara hi ha oportunitats immobiliàries molt allunyades dels preus de les grans ciutats, però també evidencia que no es poden extrapolar fàcilment a la majoria de joves, especialment en territoris on els habitatges tenen preus molt superiors.